Doble personalitat

Bé, doble o triple, múltiple, així, en general. Per si algú encara no se n'havia adonat:
http://isisalto.blogspot.com

Tot comença i tot s'acaba

I aquest bloc, també. La llimona ja no dóna més suc. O millor dit, el que dóna és amargant i a mi m'agrada que el suc sigui àcid i no amargant. L'acidesa es pot endolcir l'amargantor, no.

O sigui, que res, s'ha acabat. Tanco la paradeta. No estic trista, de fet, em sento com alleugerida d'haver pres aquesta decisió perquè comporta moltes coses, més de les que us podeu pensar. És girar full per continuar endavant. Mirar enrere, potser ho faré més endavant. Que ningú pateixi, estic bé, però, de vegades, s'han de fer aquestes coses.
Ara, me'n vaig a dormir. Bona nit a tothom! Una abraçada ben forta!

PS a les 12:10: La vida és estranya. És molt estranya i un bon dia et trobes abraçant a un munt de gent que gairebé no coneixes. Et trobes amb gent que et dóna suport malgrat no saber què et passa. És estrany, però suposo que al final l'únic que importa és haver estimat. Estic trista, no ho negaré. Però hi ha un gran PERÒ enorme que fa que no tant sols no opti per tancar-me al món sinó per obrir-me. Res segueixo dient el mateix: Tanco el Suc de Llimona. No em faig enrere, crec que és el que he de fer, però deixo oberts els comentaris.

Sinceritat

Em sembla que és ahir que deia que el mes de novembre no començava amb tants posts. Hauré de retirar-ho.
La sinceritat em sembla perillosa. Segurament, és molt perillosa i, de vegades, dius alguna cosa amb sinceritat i et trobes amb una resposta sorprenent. Abans que algú s'ho pensi, no parlo de res concret. És, simplement, una reflexió. Això em recorda el que em va explicar un amic, fa un temps, va expressar una sensació que no li agradava i tots se li van girar en contra. Perquè la gent som com som i volem donar la imatge que volem donar i, de vegades, admetre, públicament (em refereixo davant de gent) alguna debilitat té conseqüències d'aquest tipus. Admetre els teus dubtes, els teus mals moments, confessar que t'autocompadeixes, etc, totes aquestes coses poden provocar que l'altre et digui que a ell no li passa perquè, clar, ell és... bla bla bla. Ostres! A mi no em fan por la gent que reconeixen les seves debilitats, em fa por, i molta, els que fan exactament al contrari. No sé, de debò, ara no voldria que ningú pensés que parlo per ell o el que sigui, no és això. És que m'he adonat que, potser, em comença a fer-me por ser sincera sobre mi mateixa amb als altres perquè hi ha persones que sempre tenen una lliçó apunt. No sé, potser, hauria de limitar aquesta sinceritat davant de persones que sé que m'entendran.
Tinc molts defectes i sé que, tothom a qui li pregunti admetrà que en té, però quan preguntem quins, no sé, pas amb quin tipus de defectes ens trobaríem.
No sé, tot plegat, és un risc, perquè dient això puc semblar que em faig la "bona nena" o no sé què. No sé, potser, és el que estic fent, potser sí. Com he dit tinc molts defectes, però sumats als defectes tinc aquesta tendència a estar permanentment replantejant-me a mi mateixa, però al final has de dir prou, o sigui, que per ara deixo d'autoanalitzar-me.
Ho vull repetir, no voldria que ningú sentís que això va per ell o per ella. No és així, són un seguit de cosetes que porto veient de fa temps que m'han portat a escriure aquests post i a replantejar-me ser més reservada quan parlo de mi.

Malsons

He tingut malsons. No sabria dir quins, però n'he tingut i ara estic angoixada. Tinc la sensació que... Buf! No em sento bé. Hi ha coses que no m'agraden que no em fan ni mica ni puça de gràcia. Trobo que no és just, que no és just que m'hagi de sentir així, que no és just que...

L'altre dia em van fer recordar una intuïció que havia tingut i que havia decidit oblidar perquè no era beneficiosa per mi. Hi va haver un punt d'esperança en tot plegat. Està bé tenir esperança, però no sé... no sé res i no sé si toca tenir-ne.

Aparèixer algú? I on el coneixeria? No sé, em temo que hauré d'aprendre a viure i a estar sola.

I m'hauré de fer fotre quan veig coses que no m'agraden, perquè no m'agraden i no sé què fer. Si faig perquè faig i sinó faig perquè no faig. Però... ostres, és que no em van entendre o no em van voler entendre.
M'agradaria tenir esperances, però m'agradaria que tinguessin una raó de ser. Merda, no em sento bé! Tinc una recaiguda, espero que no duri gaire.

PS a les 14:45 h: Sembla que ja ha passat el mal moment! He agafat el cotxe per anar a casa els pares i... No sé, al meu pare això li passava molt: sempre estava apunt per conduir perquè s'hi sentia bé. A mi, també, em passava, però tinc la sensació que des de que ell no hi és, em passa molt més. A més a més, és inevitable: condueixo i penso en ell i ara el seu record ja no fa mal, almenys no tant.
També, m'estic adonant d'una cosa, el ioga em va bé, no estic tan encarcarada!

Novembre

Sembla que el novembre no comença carregat de tants posts. El novembre és un mes marró, trist. L'octubre encara és rogenc, però el novembre és marró i el desembre gris o blanc. Malgrat tot, tinc fe en aquest novembre. Sí, sí, crec que serà un gran mes. De fet, ara que hi penso un 17 de novembre vaig començar en una feina que seria important per mi. D'acord, era una de les pitjors feines que he fet mai, però, en aquell moment, la necessitava urgentment. No, no crec que trobi una feina nova, em trobo molt lligada a la feina actual per deixar-la, segurament, massa lligada. Per si de cas, acabo de donar una ullada a una pàgina web on hi ha feines dins de l'àmbit que actualment treballo i no hi ha res, bé, per mi, és clar.

Què em pot aportar doncs? Intueixo que el que em pot aportar serà a nivell més íntim i personal. Ja veurem!

Per cert, podríem dir que avui aquest bloc (el de blogger) fa un any. Hi ha un post anterior, però era de quan encara no havia dit al bloc de blocat que em passava a blogger

Algú amb ganes de viure

JUNTS

Lletra i música: Jofre Bardagí

Com fas que la vida sembli fàcil?

Com desprens tanta energia?

T'envejo.

Vull mirar les coses com les mires
I tenir tanta il¿lusió
Tenir sempre una raó.
Vull que quan la gent em miri
Vegi algú amb ganes de viure
I no aquest petit noiet
Que molt de tant en tant
Fa alguna cançó maca.
Vull que em vegis
Com et veig jo a tu...

Vull canviar.
Jo vull sentir-me ple de vida.
Estic fart de no fer res
Tant fart de no implicar-me en res.

Avui, he escoltat aquesta cançó per la ràdio. M'ha vingut un post al cap. Per començar, molts cops he sentit això que explica la cançó. Però forçaré una mica la cançó i parlaré d'una altra cosa. Em quedo amb aquesta expressió: "algú amb ganes de viure". Quan pensem amb "algú amb ganes de viure", pensem amb algú molt vital (òbviament), algú amb molta energia, molt optimisme. Però si ens ho mirem fredament, seria això?
Tenir ganes de viure ha de voler de dir tenir ganes de viure totes aquelles coses que t'ofereix la vida, oi? Totes, les fantàstiques, les normaletes i les dures, dures. I viure-les vol dir viure-les i no quedar-se a mitges ni fugir. No sé, si la vida ens porta dolor (que hi ha moments que són així, segur), aquest s'ha de viure i s'ha de viure intensament. Però, ostres, és molt més fàcil viure l'alegria. El dolor fa por, fa por que acabar en un pou humit i fosc, encara que, potser, curiosament, una manera d'evitar acabar en aquest pou és vivint intensament el dolor, sense fugides cap a endavant ni estancaments en el passat. Vist així, el dolor no ha de fer por, el que ha de fer por és no ser capaç de viure'l, perquè forma part de la vida tant, com a mínim, com la felicitat. No sé, no deixa de ser el suat "Carpe Diem".
Buf! Aquest post sona massa sentència, el publico, però no m'acaba d'agradar.

La dona

Em mira directa als ulls i és preciosa, és única i meravellosa. Em mira directa als ulls i deixo tenir por. Mentre, ella em miri, mentre ella hi sigui, sé que no tindré por, o si en tindré no serà una por que m'impedeixi créixer.

Ho faig per tu

Puc inventar-me mil excuses, podem inventant-se mil, però si em fa, si ens fa, tanta il·lusió és perquè ho faig, ho fem, per tu. I és que el temps passa i no en va, però encara et trobo a faltar, encara et trobem a faltar.
No retré grans homenatges, els meus són homenatges petits que entenc jo, que entendries tu i que entenen algunes persones més, no gaires. Però sé que et faria il·lusió això i sé que et faria il·lusió acompanyar-me. Hi ets, hi continues sent, encara que no ho sembli, hi ets. Et trobo a faltar. Potser, t'hauria de venir a veure, no sé perquè em costa tant, et trobo a faltar. Però tot el que em vas donar és amb mi i res ningú farà que desaparegui!

Algunes cosetes...

Escrit per escriure, per no baixar el meu rècord de 10 post per dia aquest mes que ja s'acaba.

Avui, he volgut matar a algú, a algú que no callava i no deia res... No puc, no puc. Hauré de deixar-ho!
La nena que fa una mica més de tres anys va agafar-se de la mà de mi al baixar l'escala, m'ha donat una petita alegria!
No, no, que em doni de baixa li dic!
Es veu que penso massa. Ves quin descobriment!
Un nus a la boca de l'estomac. Un altre descobriment, aquest nus deu tenir un niu de vespes dins seu, com a mínim!
Reserva feta? I si em quedo sense els 20 euros?
No sé perquè no suporto posar benzina. Sí, sí que sé perquè i no em refereixo als calers, que també, sinó perquè suposa haver de trencar la conducció (No sé per quin motiu m'ha vingut al cap quan algú s'ha de posar condons, en fi. En voleu? sospito que en tinc uns al calaix que se'm caducaran).
Ui! ostres! Em deixo el millor. Un somni. M'havia de casar amb un tal Xavi que es veu que estava als EE.UU. I rebia un correu d'ell dient-me que no. Però no sé perquè la gent insistia que m'havia de casar i que només eren... no sé... I arribava el dia i jo deia: no em puc pas casar si ell m'ha dit que no. Intentava trucar-li, però no trobava el seu telèfon per enlloc. Provava de trucar a un lloc i em sortia un contestador automàtic amb la veu del meu germà dient-me que era un restaurant. Jo anava molt despistada amb aquest casament perquè dic: no em posaré vestida de blanca davant de tothom perquè em plantin, si és que vaig vestida de blanc. Com vaig vestida?
Llavors, resulta que avui som dissabte i que el casament no és avui sinó demà, però que avui hi ha una recepció?
I entre mig de tot això, també sortia la blogosfera i jo fent un post a un bloc que no era el meu i l'anterior post d'aquest bloc era d'una altra persona, però que, tampoc, era la propietària del bloc. I... Buf!
Quin somni! Mai he volgut casar-me jo, suposo que, per això, no tenia clar com anava el casament. I la resta, la resta, potser que eviti interpretar-ho. :-S

PS: Ara, no sé si em tapo els ulls amb les mans per no mirar i de tant en tant, faig una ullada entre les escletxes dels dits o em tapo la cara amb les mans i dic: no hi sóc!