Hi havia una vegada un saquet de sorra. Un saquet de sorra de gat, en concret. De la gata sense nom que es veu que li hauria de posar perquè tornés.
Vet aquí, una frase que no puc rebel·lar més que la intimitat.
Vet aquí una llamborda amb un forat cec i un cul d'olla sense cul ni olla.
Vet aquí un conte absurd. Vet aquí un lleó en una biblioteca. I un càmera dalt d'una teulada. Un gos, un lloro i el sr. que es pensa que estic boja. Un llum trencat. Fer tard i arribar d'hora.
Un xiulet que es diu Marcel i la vida en un potet. L'estora fora de la lloc i la tovallola mullada. Una cortina que s'ha de posar a lloc. I una servidora amb menys d'hora i mitja.
El saquet de sorra estava a la lleixa i la frase se'l mirava. Ves, quines coses! Mentre la llamborda escoltava sopars de duro sense solta i el Marcel no entenia res. I l'estora i la tovallola se'n va anar a fer un picnic a casa del potet de la vida. El potet va ser obert i tot el contingut se'n va anar a norris i ara no entenc res. I la servidora amb hora i mitja va decidir que era hora de posar la pizza al forn (ja torno).
I amb la pizza al forn, disposo d'uns 8 minuts per escriure aquesta història sense solta.
Però la tigressa se'm rebel·la i diu que m'enyorava i que dos mesos no són res i que no hi ha dret. No hi ha dret tigressa, no n'hi ha. Però és el que hi ha, ningú et va dir que la vida era justa.
La vida no és justa, però el sol és de justícia a l'estiu. I jo parlo amb el sol en un pati d'escola i les altres nenes riuen. I em pregunto, altre cop, que se n'ha fet! Perquè l'únic que podem dir que hem perdut de debò és quan perdem alguna cosa de nosaltres mateixos.
Però, aquest cop, ho sé, és aquí, torna a ser aquí, encara que, de vegades, no la veu ningú, ni tant sols jo. I no entenc res i no sé res. I trobar a faltar no és cap delicte i estimar, tampoc. I tot s'acaba i tot comença. Les històries poca-soltes, també.
Vet aquí un gat que es deia xurri, un elefant que es com jo i un lloro mut o quec com el del llibre.
I entre tots plegats, fem una festa perquè és l'únic que podem fer. I m'agrades i em caus bé, i t'enfades i em caus millor i em renyes i encara em caus millor. I m'ajudes a posar les coses de lloc i em caus bé. I em dius el que penses i et considero un amic malgrat que m'enfadi. I vet aquí el lloro i vet aquí el gat i vet aquí que el lloro es va menjar el gat. Bon profit pel lloro! I vet aquí que no m'agraden les normes, per això hi ha tantes frases que comencen amb I.
Els 8 minuts han passat i segueixo sense entendre res. Només que estimar no és cap delicte i que, al final, és l'únic que compte. Que tinc por, que faig tard, que tinc feina i no sé gestionar el temps, que, de sobte, m'agrada endreçar i que això deu ser bon senyal, però que no trobo res al seu lloc i que ja no em conec i que no entenc res i que el que serveix pels altres no serveix per mi. I els gats poden xerrar, els gossos piular i els elefants ser canaris flauta i com dic no entenc res, però continuo escrivint a veure si en trec l'entrellat.
No m'agrada haver predit el futur, no m'agrada, però, ara, m'agradaria saber-lo. Però escrivint posts estúpids sembla que no me'n surto. No entenc res, no ser res i no sé com em sento. Sembla que he deixat una mica l'autisme, però va a estones. No sé res de res, espero que serveixi per alguna cosa. 18 de novembre. 18+11+2007=2036. Res d'especial, però potser, aquest dia, seré una Hare Krishna (o com s'escrigui).
Me'n vaig a sopar.
Vet aquí, una frase que no puc rebel·lar més que la intimitat.
Vet aquí una llamborda amb un forat cec i un cul d'olla sense cul ni olla.
Vet aquí un conte absurd. Vet aquí un lleó en una biblioteca. I un càmera dalt d'una teulada. Un gos, un lloro i el sr. que es pensa que estic boja. Un llum trencat. Fer tard i arribar d'hora.
Un xiulet que es diu Marcel i la vida en un potet. L'estora fora de la lloc i la tovallola mullada. Una cortina que s'ha de posar a lloc. I una servidora amb menys d'hora i mitja.
El saquet de sorra estava a la lleixa i la frase se'l mirava. Ves, quines coses! Mentre la llamborda escoltava sopars de duro sense solta i el Marcel no entenia res. I l'estora i la tovallola se'n va anar a fer un picnic a casa del potet de la vida. El potet va ser obert i tot el contingut se'n va anar a norris i ara no entenc res. I la servidora amb hora i mitja va decidir que era hora de posar la pizza al forn (ja torno).
I amb la pizza al forn, disposo d'uns 8 minuts per escriure aquesta història sense solta.
Però la tigressa se'm rebel·la i diu que m'enyorava i que dos mesos no són res i que no hi ha dret. No hi ha dret tigressa, no n'hi ha. Però és el que hi ha, ningú et va dir que la vida era justa.
La vida no és justa, però el sol és de justícia a l'estiu. I jo parlo amb el sol en un pati d'escola i les altres nenes riuen. I em pregunto, altre cop, que se n'ha fet! Perquè l'únic que podem dir que hem perdut de debò és quan perdem alguna cosa de nosaltres mateixos.
Però, aquest cop, ho sé, és aquí, torna a ser aquí, encara que, de vegades, no la veu ningú, ni tant sols jo. I no entenc res i no sé res. I trobar a faltar no és cap delicte i estimar, tampoc. I tot s'acaba i tot comença. Les històries poca-soltes, també.
Vet aquí un gat que es deia xurri, un elefant que es com jo i un lloro mut o quec com el del llibre.
I entre tots plegats, fem una festa perquè és l'únic que podem fer. I m'agrades i em caus bé, i t'enfades i em caus millor i em renyes i encara em caus millor. I m'ajudes a posar les coses de lloc i em caus bé. I em dius el que penses i et considero un amic malgrat que m'enfadi. I vet aquí el lloro i vet aquí el gat i vet aquí que el lloro es va menjar el gat. Bon profit pel lloro! I vet aquí que no m'agraden les normes, per això hi ha tantes frases que comencen amb I.
Els 8 minuts han passat i segueixo sense entendre res. Només que estimar no és cap delicte i que, al final, és l'únic que compte. Que tinc por, que faig tard, que tinc feina i no sé gestionar el temps, que, de sobte, m'agrada endreçar i que això deu ser bon senyal, però que no trobo res al seu lloc i que ja no em conec i que no entenc res i que el que serveix pels altres no serveix per mi. I els gats poden xerrar, els gossos piular i els elefants ser canaris flauta i com dic no entenc res, però continuo escrivint a veure si en trec l'entrellat.
No m'agrada haver predit el futur, no m'agrada, però, ara, m'agradaria saber-lo. Però escrivint posts estúpids sembla que no me'n surto. No entenc res, no ser res i no sé com em sento. Sembla que he deixat una mica l'autisme, però va a estones. No sé res de res, espero que serveixi per alguna cosa. 18 de novembre. 18+11+2007=2036. Res d'especial, però potser, aquest dia, seré una Hare Krishna (o com s'escrigui).
Me'n vaig a sopar.
5 comentaris:
SUBLIM! SU-BLIM! S-U-B-L-I-M!
Brutal. Genial. Fundo el club de fans de l'ESCRIU SENSE PENSAR.
Als teus peus, Tirai.
perdi perquè et conec que sinó pensaria que et catxondeixes de mi. Suposo que he de dir gràcies :-)
Saps --i ho saps de sobres-- que no me'n foto. Al contrari.
Brutal.
Tens raó, ho sé de sobres. Gràcies i perdona
Ei! Que aquest post d'estúpid no en té res! Té la seva gràcia! Tanta conjunció copulativa i aquest estil em fan pensar en "La plaça del Diamant" de Rodoreda! ;-)
Publica un comentari