Suc de Llimona

Doble personalitat

2007-11-26T14:39:00.002+01:00

Bé, doble o triple, múltiple, així, en general. Per si algú encara no se n'havia adonat:
http://isisalto.blogspot.com

Tot comença i tot s'acaba

2007-11-06T00:20:00.000+01:00

I aquest bloc, també. La llimona ja no dóna més suc. O millor dit, el que dóna és amargant i a mi m'agrada que el suc sigui àcid i no amargant. L'acidesa es pot endolcir l'amargantor, no.

O sigui, que res, s'ha acabat. Tanco la paradeta. No estic trista, de fet, em sento com alleugerida d'haver pres aquesta decisió perquè comporta moltes coses, més de les que us podeu pensar. És girar full per continuar endavant. Mirar enrere, potser ho faré més endavant. Que ningú pateixi, estic bé, però, de vegades, s'han de fer aquestes coses.
Ara, me'n vaig a dormir. Bona nit a tothom! Una abraçada ben forta!

PS a les 12:10: La vida és estranya. És molt estranya i un bon dia et trobes abraçant a un munt de gent que gairebé no coneixes. Et trobes amb gent que et dóna suport malgrat no saber què et passa. És estrany, però suposo que al final l'únic que importa és haver estimat. Estic trista, no ho negaré. Però hi ha un gran PERÒ enorme que fa que no tant sols no opti per tancar-me al món sinó per obrir-me. Res segueixo dient el mateix: Tanco el Suc de Llimona. No em faig enrere, crec que és el que he de fer, però deixo oberts els comentaris.

Sinceritat

2007-11-03T14:55:00.000+01:00

Em sembla que és ahir que deia que el mes de novembre no començava amb tants posts. Hauré de retirar-ho.
La sinceritat em sembla perillosa. Segurament, és molt perillosa i, de vegades, dius alguna cosa amb sinceritat i et trobes amb una resposta sorprenent. Abans que algú s'ho pensi, no parlo de res concret. És, simplement, una reflexió. Això em recorda el que em va explicar un amic, fa un temps, va expressar una sensació que no li agradava i tots se li van girar en contra. Perquè la gent som com som i volem donar la imatge que volem donar i, de vegades, admetre, públicament (em refereixo davant de gent) alguna debilitat té conseqüències d'aquest tipus. Admetre els teus dubtes, els teus mals moments, confessar que t'autocompadeixes, etc, totes aquestes coses poden provocar que l'altre et digui que a ell no li passa perquè, clar, ell és... bla bla bla. Ostres! A mi no em fan por la gent que reconeixen les seves debilitats, em fa por, i molta, els que fan exactament al contrari. No sé, de debò, ara no voldria que ningú pensés que parlo per ell o el que sigui, no és això. És que m'he adonat que, potser, em comença a fer-me por ser sincera sobre mi mateixa amb als altres perquè hi ha persones que sempre tenen una lliçó apunt. No sé, potser, hauria de limitar aquesta sinceritat davant de persones que sé que m'entendran.
Tinc molts defectes i sé que, tothom a qui li pregunti admetrà que en té, però quan preguntem quins, no sé, pas amb quin tipus de defectes ens trobaríem.
No sé, tot plegat, és un risc, perquè dient això puc semblar que em faig la "bona nena" o no sé què. No sé, potser, és el que estic fent, potser sí. Com he dit tinc molts defectes, però sumats als defectes tinc aquesta tendència a estar permanentment replantejant-me a mi mateixa, però al final has de dir prou, o sigui, que per ara deixo d'autoanalitzar-me.
Ho vull repetir, no voldria que ningú sentís que això va per ell o per ella. No és així, són un seguit de cosetes que porto veient de fa temps que m'han portat a escriure aquests post i a replantejar-me ser més reservada quan parlo de mi.

Malsons

2007-11-03T10:00:00.000+01:00

He tingut malsons. No sabria dir quins, però n'he tingut i ara estic angoixada. Tinc la sensació que... Buf! No em sento bé. Hi ha coses que no m'agraden que no em fan ni mica ni puça de gràcia. Trobo que no és just, que no és just que m'hagi de sentir així, que no és just que...

L'altre dia em van fer recordar una intuïció que havia tingut i que havia decidit oblidar perquè no era beneficiosa per mi. Hi va haver un punt d'esperança en tot plegat. Està bé tenir esperança, però no sé... no sé res i no sé si toca tenir-ne.

Aparèixer algú? I on el coneixeria? No sé, em temo que hauré d'aprendre a viure i a estar sola.

I m'hauré de fer fotre quan veig coses que no m'agraden, perquè no m'agraden i no sé què fer. Si faig perquè faig i sinó faig perquè no faig. Però... ostres, és que no em van entendre o no em van voler entendre.
M'agradaria tenir esperances, però m'agradaria que tinguessin una raó de ser. Merda, no em sento bé! Tinc una recaiguda, espero que no duri gaire.

PS a les 14:45 h: Sembla que ja ha passat el mal moment! He agafat el cotxe per anar a casa els pares i... No sé, al meu pare això li passava molt: sempre estava apunt per conduir perquè s'hi sentia bé. A mi, també, em passava, però tinc la sensació que des de que ell no hi és, em passa molt més. A més a més, és inevitable: condueixo i penso en ell i ara el seu record ja no fa mal, almenys no tant.
També, m'estic adonant d'una cosa, el ioga em va bé, no estic tan encarcarada!

Novembre

2007-11-02T19:36:00.000+01:00

Sembla que el novembre no comença carregat de tants posts. El novembre és un mes marró, trist. L'octubre encara és rogenc, però el novembre és marró i el desembre gris o blanc. Malgrat tot, tinc fe en aquest novembre. Sí, sí, crec que serà un gran mes. De fet, ara que hi penso un 17 de novembre vaig començar en una feina que seria important per mi. D'acord, era una de les pitjors feines que he fet mai, però, en aquell moment, la necessitava urgentment. No, no crec que trobi una feina nova, em trobo molt lligada a la feina actual per deixar-la, segurament, massa lligada. Per si de cas, acabo de donar una ullada a una pàgina web on hi ha feines dins de l'àmbit que actualment treballo i no hi ha res, bé, per mi, és clar.

Què em pot aportar doncs? Intueixo que el que em pot aportar serà a nivell més íntim i personal. Ja veurem!

Per cert, podríem dir que avui aquest bloc (el de blogger) fa un any. Hi ha un post anterior, però era de quan encara no havia dit al bloc de blocat que em passava a blogger

Algú amb ganes de viure

2007-11-01T21:08:00.000+01:00

JUNTS

Lletra i música: Jofre Bardagí

Com fas que la vida sembli fàcil?

Com desprens tanta energia?

T'envejo.

Vull mirar les coses com les mires
I tenir tanta il¿lusió
Tenir sempre una raó.
Vull que quan la gent em miri
Vegi algú amb ganes de viure
I no aquest petit noiet
Que molt de tant en tant
Fa alguna cançó maca.
Vull que em vegis
Com et veig jo a tu...

Vull canviar.
Jo vull sentir-me ple de vida.
Estic fart de no fer res
Tant fart de no implicar-me en res.

Avui, he escoltat aquesta cançó per la ràdio. M'ha vingut un post al cap. Per començar, molts cops he sentit això que explica la cançó. Però forçaré una mica la cançó i parlaré d'una altra cosa. Em quedo amb aquesta expressió: "algú amb ganes de viure". Quan pensem amb "algú amb ganes de viure", pensem amb algú molt vital (òbviament), algú amb molta energia, molt optimisme. Però si ens ho mirem fredament, seria això?
Tenir ganes de viure ha de voler de dir tenir ganes de viure totes aquelles coses que t'ofereix la vida, oi? Totes, les fantàstiques, les normaletes i les dures, dures. I viure-les vol dir viure-les i no quedar-se a mitges ni fugir. No sé, si la vida ens porta dolor (que hi ha moments que són així, segur), aquest s'ha de viure i s'ha de viure intensament. Però, ostres, és molt més fàcil viure l'alegria. El dolor fa por, fa por que acabar en un pou humit i fosc, encara que, potser, curiosament, una manera d'evitar acabar en aquest pou és vivint intensament el dolor, sense fugides cap a endavant ni estancaments en el passat. Vist així, el dolor no ha de fer por, el que ha de fer por és no ser capaç de viure'l, perquè forma part de la vida tant, com a mínim, com la felicitat. No sé, no deixa de ser el suat "Carpe Diem".
Buf! Aquest post sona massa sentència, el publico, però no m'acaba d'agradar.

La dona

2007-10-31T11:36:00.000+01:00

Em mira directa als ulls i és preciosa, és única i meravellosa. Em mira directa als ulls i deixo tenir por. Mentre, ella em miri, mentre ella hi sigui, sé que no tindré por, o si en tindré no serà una por que m'impedeixi créixer.

Ho faig per tu

2007-10-31T11:08:00.000+01:00

Puc inventar-me mil excuses, podem inventant-se mil, però si em fa, si ens fa, tanta il·lusió és perquè ho faig, ho fem, per tu. I és que el temps passa i no en va, però encara et trobo a faltar, encara et trobem a faltar.
No retré grans homenatges, els meus són homenatges petits que entenc jo, que entendries tu i que entenen algunes persones més, no gaires. Però sé que et faria il·lusió això i sé que et faria il·lusió acompanyar-me. Hi ets, hi continues sent, encara que no ho sembli, hi ets. Et trobo a faltar. Potser, t'hauria de venir a veure, no sé perquè em costa tant, et trobo a faltar. Però tot el que em vas donar és amb mi i res ningú farà que desaparegui!

Algunes cosetes...

2007-10-30T21:51:00.000+01:00

Escrit per escriure, per no baixar el meu rècord de 10 post per dia aquest mes que ja s'acaba.

Avui, he volgut matar a algú, a algú que no callava i no deia res... No puc, no puc. Hauré de deixar-ho!
La nena que fa una mica més de tres anys va agafar-se de la mà de mi al baixar l'escala, m'ha donat una petita alegria!
No, no, que em doni de baixa li dic!
Es veu que penso massa. Ves quin descobriment!
Un nus a la boca de l'estomac. Un altre descobriment, aquest nus deu tenir un niu de vespes dins seu, com a mínim!
Reserva feta? I si em quedo sense els 20 euros?
No sé perquè no suporto posar benzina. Sí, sí que sé perquè i no em refereixo als calers, que també, sinó perquè suposa haver de trencar la conducció (No sé per quin motiu m'ha vingut al cap quan algú s'ha de posar condons, en fi. En voleu? sospito que en tinc uns al calaix que se'm caducaran).
Ui! ostres! Em deixo el millor. Un somni. M'havia de casar amb un tal Xavi que es veu que estava als EE.UU. I rebia un correu d'ell dient-me que no. Però no sé perquè la gent insistia que m'havia de casar i que només eren... no sé... I arribava el dia i jo deia: no em puc pas casar si ell m'ha dit que no. Intentava trucar-li, però no trobava el seu telèfon per enlloc. Provava de trucar a un lloc i em sortia un contestador automàtic amb la veu del meu germà dient-me que era un restaurant. Jo anava molt despistada amb aquest casament perquè dic: no em posaré vestida de blanca davant de tothom perquè em plantin, si és que vaig vestida de blanc. Com vaig vestida?
Llavors, resulta que avui som dissabte i que el casament no és avui sinó demà, però que avui hi ha una recepció?
I entre mig de tot això, també sortia la blogosfera i jo fent un post a un bloc que no era el meu i l'anterior post d'aquest bloc era d'una altra persona, però que, tampoc, era la propietària del bloc. I... Buf!
Quin somni! Mai he volgut casar-me jo, suposo que, per això, no tenia clar com anava el casament. I la resta, la resta, potser que eviti interpretar-ho. :-S

PS: Ara, no sé si em tapo els ulls amb les mans per no mirar i de tant en tant, faig una ullada entre les escletxes dels dits o em tapo la cara amb les mans i dic: no hi sóc!

Sensació...

2007-10-29T23:36:00.000+01:00

Tinc una sensació estranya, diria que mai no m'havia sentit així, però no goso dir-ho gaire alt perquè serà fe-ho i demà caure en la misèria.
Resulta que creus que no avances, que només fas que donar-te com una pared de roca massissa i que no hi ha manera i així un dia i un altre i un altre... És frustrant, desesperant i, sobretot, esgotador. Però el fet és que potser (i de moment només potser) si que fas encara que no ho sembli.
Tinc la sensació de trobar-me en un altre moment, en el moment en que, potser sí, potser tot aquest treball comença a donar fruits. No m'ha passat res especial, però tinc la sensació que la meva actitud cap al món està canviant. Proves? No en tinc. Però em sento a gust amb mi mateixa. Fa uns dies em feia por convertir-me en una creguda amb un sentiment de superioritat que feia fàstic. Em feia por. Això m'ha deixat de fer por i, de mica en mica, a poc a poquet, em sembla que abandono la meva closca i, sobretot, em miro el món amb unes altres ulleres.
No sé, a la feina, per exemple, avui m'he posat a fer una cosa que no caldria que fes i si us he de dir la veritat no sé si té gaire sentit. Si el projecte (dic projecte per dir-ne d'alguna manera) fos més gran si que aquesta feina que faig tindria sentit, però ara no té sentit i si el projecte fos més gran seria inviable dur-lo a terme. Per què ho faig? Perquè em ve de gust, perquè m'agrada i perquè si, al final, en traiem alguna utilitat benvinguda sigui. Ei! Això no fa que deixi de fer altres coses si imprescindibles, eh! I no sé, diria que, en general, la meva actitud a la feina ha canviat en pocs dies.
Últimament, segueixo amb el tema laboral, ens passen molts incidents (per dir-ne d'alguna manera), però això no ha provocat que vegi les coses negatives o grises. De fet, quan la meva cap parla de fatalitat dels últims dies em costa entendre-la.
En altres àmbits, també veig que em prenc les coses diferent. Els petits entrebancs no em fan perdre el son ni els ànims ni res.
No sé, espero no equivocar-me, però diria que les coses estan canviant, no al món exterior sinó en mi. Espero no equivocar-me perquè amb la única persona amb la que segur que em passaré tota la vida és amb mi, millor sentir-m'hi a gust.

Sóc egoista

2007-10-29T13:38:00.000+01:00

Estava fent cua a la caixa del súper. Portava, no sé, 10, 15 articles. Quan s'ha posat darrere meu una senyora gran, uns 75 anys li faig. Portava un sol article i el primer que ha fet és el que fem tots, mirar a veure si era la caixa amb menys cua.

Després de dubtar uns segons, li he dit que podia passar davant meu. M'ha dit:

- Segur?
I jo: I tant! per una sola cosa!

Ha passat davant meu i quan ha marxat m'ho ha agraït amb un somriure encantador. Jo li respost: A vostè! La meva resposta potser ha sigut una resposta automàtica, però era certa. Estic convençuda que jo hi he sortit guanyant, que el temps que ella s'ha estalviat no era tant comparat amb la satisfacció que a mi m'ha produït aquell somriure! De debò, sé que tot això pot sonar a fals i que vull demostrar que bona persona que sóc. No és això, és que he sentit de debò que jo hi guanyava més que ella, perquè no portava tanta cosa jo.

Descansar de tot

2007-10-28T22:32:00.000+01:00

Vull un dia de pijama! Mira, dijous pot ser un dia de pijama. A veure... segur? Sí, segur dijous pot ser-ho.

Estic cansada del cap de setmana, el pitjor és que estic cansada del cap de setmana sense que hagi fet res de cap de setmana. Quina solta té? Doncs, no ho sé. Però dijous serà el meu dia de pijama. Va! potser aniré a que em faci dinar la mama, però la resta de pijama.

I és que em passa una cosa estranya i és que fins i tot, vull descansar del temps que em dedico a mi! Té sentit? No. Però és així.

Per sort, aquest vespre m'han anul·lat un cosa que feia demà, bé. La llàstima és que l'han posat a dimarts i això vol dir que hauré de deixar d'anar a un lloc al que vaig els dimarts, però no passa res.

Per cert, ho sabia, ho sabia que aquells dos eren parella, ho vaig intuir des de.... d'acord, des del primer dia, no, però des del segon dia que la vaig veure a aquell curs, sí!

Desconfiança

2007-10-28T05:45:00.000+01:00

No sabia si escriure aquest post, però l'he escric.

Són 3/4 de 12 d ela nit. Rebo una trucada al mòbil, número privat. Penso: "Carlos", em fa mandra parlar amb ell responc, em fa mandra, però és un bon xaval.

Alguna cosa, però, és diferent i tot i que, segueixo pensant que és ell no responc la trucada de la mateixa manera. No sabria explicar exactament el què.
Demanen per mi. Dic que sí que sóc.
A partir d'aquí, comencen els despropòsits. La persona de l'altra banda del fil telefònic és un home i parla en castellà. Només pot ser una persona, però, confesso que no li reconec la veu.
Si només fossin insults, no em preocuparia gens la trucada. Però les frases "sé donde vives", "voy a ir a por ti", ja passen de taca d'oli. Tot i que, no me les crec pas. No crec que sàpiga on visc i, per això, li responc amb confiança i demostrant que no em fa ni una engruna de por. No em fa por, clar que no. Però hi ha un fet, no sé quina feina té, però segons quina sigui pot tenir una accés ben fàcil a la meva adreça i, per tant, pot ser cert que sàpiga on visc. Això últim és poc probable, com és poc probable, que si és qui m'imagino, s'aventuri a venir a la meva ciutat.
No tinc por, però ha deixat dins meu una llavor que no m'agrada: la desconfiança. Aquesta desconfiança fa que em preocupin coses que no em preocupaven, com ara, assegurar-me que la porta estigui ben tancada en clau o que em plantegi treure una còpia de claus d'un lloc. No sé, ja veurem com va la cosa, no crec que torni a rebre una trucada com aquesta en temps, però si la torno a rebre serà penjar i anar de pet a la comissaria dels Mossos més propera, potser ja ho hauria d'haver fet.

Conte?

2007-10-27T19:51:00.000+02:00

Temps era temps, hi havia un sr. que es deia Flugenci. Els sr. Flugenci era estirat i primmirat i mirava la gent per sobre l'espatlla, cosa que li costava una mica perquè no era gaire alt.

El Fluix com li deien els amics va trobar-se amb el Top a la festa dels súpers que no feien cap cursa de braus i que ja em val no buscar vaques si els toros no apareixien per enlloc (perdó). I tots a la Festa dels Súpers van fer un pícnic allà al mig, on si no?
Sembla que tindrem calor va dir el Fluix que era un acròstic sense saber-ho. I el sr. Nadal, també, era per allà així com un nino molt lleig amb el cap pelat que no era alletat per ningú, perquè clar era un nino.
El Top se'n va anar a comprar a ganxitos, eren un ganxitos molt, però molt dolents.
El Top trobava a faltar una veu la de la Mega. Des de feia dos anys ho havien deixat. Com la trobava a faltar!
Llavors, va aparèixer la Funke i va inventar-se una història, però la història, com aquesta, no tenia cap ni peus. O sigui que tots junts van decidir anar a buscar bolets a la terra aspra. Però, abans, és clar, van localitzar un mapa on hi ha apareixien les culleres de fusta i la rogenca.
I el noi que explica aquesta història es veu que només li va el wifi per ràfegues i s'ha de trucar a un lloc i no et tornen la trucada i no entenc com la gent no fa una assentada. A veure quan ens ho arreglen d'una vegada! Com em dic? Si quasi m'heu de conèixer ja! (perdó, m'estic desviant del conte).
I resulta que, de vegades, no trobes i no ho entens. Com pot ser que no trobis això? No és normal! (altre cop em desvio).
Res, resumint la Funke va fer un trio amb el Top i el Fluix a la Festa dels Súpers i des de llavors l'anella de Montjuïc és una plaça de braus (Em sembla que el conte no anava ben bé així)

Passo de posar títol

2007-10-26T22:21:00.000+02:00

Fa res he escrit un post, l'he publicat i l'he esborrat. Últimament, faig molt això. No sé perquè, però ho faig. Aquest cop, explicaré perquè ho he fet. No m'agradava el post. No, no vull dir que estigués ben o mal escrit, no em refereixo això. Tampoc, és que no m'agradés pel contingut en si. És que, no sé, o es fa de debò o no es fa. O t'arrisques a veure què hi ha o no ho fas, perquè fer veure que ho fas i enganyar-te, doncs no serveix.
L'autoengany és inevitable, segurament és una de les grans formes de supervivència. Són frases com: "en realitat, no n'hi havia per tant" I un be negre amb potes rosses, si tu senties, en aquell moment, que n'hi havia per tant, és que n'hi havia per tant! D'acord, el temps passa i t'ajuda a veure les coses diferents i, potser, el que en aquell moment t'interessava, ja no t'interessa. Però fes el favor de no dir que no n'hi havia per tant! Per autoconvènce't (o com s'escrigui) que no has perdut tant. Que no has perdut? Sí, que has perdut! Però, per desgràcia, si alguna cosa ens fa ser el que som són les pèrdues (i aquí, quasi que hauria de lincar al Perdedor, clar que he dit "per desgràcia"). Suposo, però que darrera de cada pèrdua hi ha molts guanys. Però hi ha moments en que els guanys no compensen.
N'hi ha que no poden perdre, n'hi ha que no poden perdre perquè no juguen. És molt fàcil, així, no perdre. Hi ha moments que he volgut fer això: no jugar. Encara no sé a quin equip jugo: als que no juguen o als que juguen i perden. De vegades, sóc dels primers, d'altres dels segons. Hi ha una part de mi que no sap fer les coses a mitges i una altra part que opta per l'opció "m'entra per una orella i em surt per l'altre". No sé com sóc. Podria escriure alguna cosa inclinant-me per alguna de les dues opcions, però no ho sé. Suposo que no sóc res que només em comporto de determinada manera.
Arribar al fons. Tinc aquesta dèria i, per això, escric el que escric. No sé si té cap solta aquesta dèria ni si serveix de res.

Cosetes que fan il·lusió

2007-10-26T00:55:00.000+02:00

- Fer clic a "Envia i rep" i veure com es baixa 1 o 15 missatges (sobretot, és clar, si tens un bon antifiltre d'spam).

- Planejar una escapadeta. Ja he decidit on vaig (tot i no haver rebut un correu, encara) i només, seran 2 dies, però em fa molta il·lusió. Vaig estar a prop d'allà fa anys (deixem-ho sense adverbi) i estarà bé tornar-hi.
- Que algú t'escolti i algú agraeixi que l'escoltis.
- Veure com dius a la canalla: "Tornem a fer a això. Hi voleu tornar a participar?" i et responen amb un simple "Sí" quan l'any passat t'haurien dit que s'ho havien de pensar o que tenien moltes coses a fer (la canalla estan molt ocupats i ho dic sense ironia).
- Saber que dissabte veuré a, com a mínim, dues de les meves nebodes i a una la tornaré a engalipar, segur.
- Sentir com un nen de 5 anys diu que allò que té a les mans és màgia, quan no en té res de màgic.
- Veure la cara d'embadalida d'una nena quan li llegeixes endevinalles i sorprendre't de com les encerta de bé.
- Saber que algunes persones llegiran aquest post perquè els agrada aquest espai.
- Els somriures sincers.
I no sé... la llista pot arribar a ser molt llarga. Continuo de bon humor!

Solet, solet!

2007-10-25T11:49:00.000+02:00

He començat el dia en bon peu. Tenia el cotxe amb el llum nou, se m'havia trencat. La factura increïblement alta, però ja ho sabia això. Un dia em van dir que era més car un llum del meu cotxe que el d'un Audi A3!
Després, me les he hagut d'heure amb 20 o 25 nens de 5 anys. Encantadors, suposo que si els hagués de suportar tot el dia no podria, però per una estona són encantadors.

I finalment, he pres una decisió: marxo 2 o 3 dies a no sé on exactament tinc dues opcions que m'interessen força. Espero un correu i decidíré per quina de les dues em decanto. Em fa il·lusió, voldria marxar abans del que faré, però he vist que era massa ràpid i podria portar problemes a la feina.

A part, m'han dit una cosa que m'ha agradat molt, però que em guardo per mi.

A veure què en surt...

2007-10-23T21:32:00.000+02:00

Hi havia una vegada un saquet de sorra. Un saquet de sorra de gat, en concret. De la gata sense nom que es veu que li hauria de posar perquè tornés.
Vet aquí, una frase que no puc rebel·lar més que la intimitat.
Vet aquí una llamborda amb un forat cec i un cul d'olla sense cul ni olla.
Vet aquí un conte absurd. Vet aquí un lleó en una biblioteca. I un càmera dalt d'una teulada. Un gos, un lloro i el sr. que es pensa que estic boja. Un llum trencat. Fer tard i arribar d'hora.
Un xiulet que es diu Marcel i la vida en un potet. L'estora fora de la lloc i la tovallola mullada. Una cortina que s'ha de posar a lloc. I una servidora amb menys d'hora i mitja.
El saquet de sorra estava a la lleixa i la frase se'l mirava. Ves, quines coses! Mentre la llamborda escoltava sopars de duro sense solta i el Marcel no entenia res. I l'estora i la tovallola se'n va anar a fer un picnic a casa del potet de la vida. El potet va ser obert i tot el contingut se'n va anar a norris i ara no entenc res. I la servidora amb hora i mitja va decidir que era hora de posar la pizza al forn (ja torno).
I amb la pizza al forn, disposo d'uns 8 minuts per escriure aquesta història sense solta.
Però la tigressa se'm rebel·la i diu que m'enyorava i que dos mesos no són res i que no hi ha dret. No hi ha dret tigressa, no n'hi ha. Però és el que hi ha, ningú et va dir que la vida era justa.
La vida no és justa, però el sol és de justícia a l'estiu. I jo parlo amb el sol en un pati d'escola i les altres nenes riuen. I em pregunto, altre cop, que se n'ha fet! Perquè l'únic que podem dir que hem perdut de debò és quan perdem alguna cosa de nosaltres mateixos.
Però, aquest cop, ho sé, és aquí, torna a ser aquí, encara que, de vegades, no la veu ningú, ni tant sols jo. I no entenc res i no sé res. I trobar a faltar no és cap delicte i estimar, tampoc. I tot s'acaba i tot comença. Les històries poca-soltes, també.
Vet aquí un gat que es deia xurri, un elefant que es com jo i un lloro mut o quec com el del llibre.
I entre tots plegats, fem una festa perquè és l'únic que podem fer. I m'agrades i em caus bé, i t'enfades i em caus millor i em renyes i encara em caus millor. I m'ajudes a posar les coses de lloc i em caus bé. I em dius el que penses i et considero un amic malgrat que m'enfadi. I vet aquí el lloro i vet aquí el gat i vet aquí que el lloro es va menjar el gat. Bon profit pel lloro! I vet aquí que no m'agraden les normes, per això hi ha tantes frases que comencen amb I.
Els 8 minuts han passat i segueixo sense entendre res. Només que estimar no és cap delicte i que, al final, és l'únic que compte. Que tinc por, que faig tard, que tinc feina i no sé gestionar el temps, que, de sobte, m'agrada endreçar i que això deu ser bon senyal, però que no trobo res al seu lloc i que ja no em conec i que no entenc res i que el que serveix pels altres no serveix per mi. I els gats poden xerrar, els gossos piular i els elefants ser canaris flauta i com dic no entenc res, però continuo escrivint a veure si en trec l'entrellat.
No m'agrada haver predit el futur, no m'agrada, però, ara, m'agradaria saber-lo. Però escrivint posts estúpids sembla que no me'n surto. No entenc res, no ser res i no sé com em sento. Sembla que he deixat una mica l'autisme, però va a estones. No sé res de res, espero que serveixi per alguna cosa. 18 de novembre. 18+11+2007=2036. Res d'especial, però potser, aquest dia, seré una Hare Krishna (o com s'escrigui).
Me'n vaig a sopar.

Me l'han passat

2007-10-23T00:58:00.000+02:00

Resulta que el sr Submarí Terrestre m'ha passat un meme. Normalment, ja sabem que els memes gràcia el que és gràcia no fan, però aquest ves per on me'n fa.

Resulta que el blocaire en qüestió, o sigui menda lerenda, ha de donar 3 consells sobre com sobreviure en aquest món virtual de la catosfera.
El meme, com he dit, em fa gràcia, però, entre nosaltres, els meus consells no són bons ni per la meva neboda més petita que no té ni un any. Bé, pensant-ho bé, segurament a aquesta edat s'és més savi que més endavant. Bé, deixem-ho que me'n vaig del tema. A més a més, per mi hi ha una sola norma inviolable que em serveix a mi i punt, tot s'ha de dir. La norma és escriu amb l'estomac. Però, resulta que aquesta norma, que més que norma és necessitat, no ens hem d'enganyar ara, és la primera que ha esmentat el Submarí.
Doncs, traient aquest consell, em quedo sense consells, però si que diré alguna coseta al respecte.
Des del meu particular criteri, del tot qüestionable, és clar, els blocs interessants han de ser sincers. Però entenc la sinceritat d'una manera particular. De vegades, et pots trobar amb blocs en els que el blocaire explica les seves vivències, les seves coses, però no saps perquè, no te l'acabes de creure. D'altres blocs, en canvi es tant plens d'històries inventades, però aquestes històries ens diuen més de la persona que escriu que l'explicació detallada de 5o sopars o de 15 bodes a les que s'ha assistit.
Per tant, la sinceritat diria no és sinònim de no explicar mentides (en el meu bloc, ja us ho dic alguna mentida hi ha, tot i que, no gaires) sinó d'explicar el que sigui sense traves, sense aprioris, en definitiva, sense pensar gaire. Personalment, són aquests els blocs que llegiré en fruïció. Això no sé significarà pel blocaire en qüestió sobreviure en aquest món, però si tenir-me a mi de lectora.
Ara tocaria passar el meme, però no puc passar un meme que, en realitat, no he fet. O sigui que l'agafi qui vulgui.

Solitud

2007-10-22T00:38:00.000+02:00

Crec que aquest bloc s'hauria de tancar per excés de posts. Ja està ha superat el número de posts admesos per mes, no podrà escriure'n més fins el mes vinent i de fons se sentiria la músiqueta dels trens de rodalies.
Però què hi puc si m'he ficat al llit i m'ha assaltat un post? Sóc petita i poruga, no puc guanyar.

Doncs això, m'ha vingut a l'encontre un post i he agafat el meu estimat portàtil i me l'he endut el llit per escriure des d'aquí, tot i que, segur que hi ha companys de llit millors!
Ja vaig al gra, ja.
És estrany que hagi parlat tant poc d'aquest tema. Bé, de fet, no n'he deixat de parlar mai, però, em sembla, que mai com ho faré avui. Diuen que les experiències viscudes ens fan ser el que som. Si una cosa ha marcat la meva vida és la solitud (per cert, algú em pot dir la diferència entre solitud i soledat?). És estrany que això ho digui una persona que es va passar fins els 12 anys en una casa amb 7 persones. Però, també, eren set persones que necessitaven trobar el seu espai i a mi, em va tocar un raconet esquifit. Ja sabem que no hi ha res més solitari que està entre gent que no et fa cas.
No, no, no em vull pas queixar. No és que a mi no me'n fessin, però tenien altres ocupacions i aquella nena un cop superats els plors nocturns semblava que no se'n sortia tant malament. D'acord, tenia les seves rabietes, el seu caractot que haurien dit alguns, però anava fent. A l'escola treia bones notes, no semblava feliç, però devia ser així. De fet, a aquella casa ningú semblava feliç que la petita no ho fos, ves què! I així va anar fent i ningú va semblar adonar-se que la seva millor companyia eren els llibres i que necessitava companys de jocs. Ningú se'n va adonar.
Però m'he desviat del tema, és clar i m'estic autocompadint. No, rectifico no m'estic autocompadint em posa trista pensar en aquella nena.
A partir d'aquí, com una lliçó no apresa la vida s'entesta a donar-me-la una vegada i una altra. El problema és que encara no la dec haver après perquè segueixo sense saber quin era el tema.
Tot plegat, no ho explico per autocompadir-me, tot i que, és cert, hi he acabat caient. Com que és una autocompassió m'hauré d'autoperdonar i continuar.
Doncs, el que volia dir és que això ha constituït la meva manera de ser i de veure el món més que qualsevol altra cosa. Sovint, em trobo davant de temes sense opinió (i ara què dic?), però, després, m'hi fixo i m'adono que les opinions dels altres no són res més que mer reflex d'opinions de tercers, que el seu discurs està mancat d'originalitat d'una manera extraordinària i que ni tant sols semblen adonar-se. Però, és clar, tot s'ha de dir, l'originalitat és summament difícil de trobar per no dir impossible. Malgrat tot, no em conformo amb aquests discursos, és més, sovint, em fan sortir urticària. Suposo que, ho confesso, en aquests moments sóc autosuficient, pedant i, en definitiva, una cagamandúrries. Però, no patiu, això no em sol passar, la meva autoestima no és tant alta com per anar pel món així.
Però, clar, la meva aprensió a aquests discursos és directament proporcional a la meva fal·lera a escoltar tots aquells discursos que em semblen mancats de tòpics i prejudicis. Devoro aquests discursos amb gran interès i, sovint, els incorporo al meus discursos que, desenganyem-nos, no deixen de ser poc originals, però no ho semblen tant. Però, és clar, el perill dels tòpics t'assetja a qualsevol cantonada i tot allò que semblava un discurs innovador deixa de ser-ho inexorablement. (i aquí acabo el post perquè m'he liat que dona gust i ja no sé de què coi parlo)

Emocional?

2007-10-21T19:39:00.000+02:00

Per les meves venes no hi corre orxata, tot i que, per qui no em conegui ho pugui semblar.
Recordo que quan era petita agafava unes rabietes fenomenals. A mesura que em vaig fer gran vaig aprendre a controlar-les, és clar. Però, sempre, he tingut la sensació que em vaig passar a l'altra bàndol i clar, anava suportant, anava suportant fins que un dia, zas! tot explotava i la gent es quedava flipant amb la meva emprenyada. Parlo en passat perquè sospito (espero tenir raó) que la cosa ha canviat i ja no m'aguanto tant les enrabiades. Sospito, però no ho tinc clar. M'agradaria pensar que és així.
Hi ha coses que no puc canviar i no puc evitar que les coses m'afectin tant en un sentit com en un altre. M'afecten i sospito que d'aquí 30, d'aquí 40 anys, em continuaran afectant igual. Espero haver après a canalitzar-ho millor, això sí.
Però m'afectaran i, potser, ja m'està bé ser així. El problema és que sembla que, de moment, només n'he recollit els fruits negatius, les emocions negatives. Em costa gaudir de les coses positives, sempre espero l'hòstia i, clar, vulguis o no acaba arribant. Penso massa, em costa gaudir del moment sense preocupar-me... Els únics moments que visc intensament són els negatius i curiosament, se suposa que és el que intento evitar viure intensament els moments negatius. Però s'han de viure tots intensament. Bé, aquest "s'han" no m'agrada, pressuposa obligació... Però a falta d'una paraula millor, la deixo. És el "Carpe Diem". No m'agrada l'expressió, però no m'agrada perquè em fa sentir malament, em fa pensar que no he aprofitat prou el moment. Però és que me l'agafo malament. No es tracta d'aprofitar el moment sinó de viure el que vius intensament, sigui el que sigui, encara que la fugida cap endavant sigui la més fàcil. Fugir cap a endavant no serveix de res, acaba tornant a tu com un "boomerang".
Si et toca passar-t'ho malament, doncs, passa-t'ho malament i si et toca passar-t'ho bé, passa-t'ho bé sense preocupar-te per demà. Em sembla que m'hauria de penjar la frase en algun lloc (Ostres, això em recorda que tinc un post pendent. El faré de debò. Em fa gràcia fer-lo).
Res, com sempre, no arribo a enlloc perquè hi ha alguna cosa que no em quadra. Em passa sempre quan el que dic em sona massa a tòpic. Potser, algun dia, m'hauré de treure aquesta dèria en contra dels tòpics perquè, al cap i a la fi, és inevitable caure-hi des del moment que vivim en societa (ara em surt una vena que jo em sé).

De vegades...

2007-10-20T14:38:00.000+02:00

De vegades, voldria matar a la Tirai. Segurament, hi ha gent que no suporta a la Tirai. Bé, segurament no, segur. Però, també, hi ha gent que se sent atreta per ella.

Però a mi, la que escriu el que diu la Tirai, no m'importa gaire que la gent se senti o no se senti atreta per la Tirai. Ella existeix en la pantalla, fora de la pantalla, la persona que escriu no atrau ni en un sentit ni en un altre. És més aviat una persona mediocre. I a la persona mediocre li agradaria no ser-ho i li agradaria que la gent sentissin per ella, el que senten per la Tirai.
L'Anna té ganes de matar la Tirai perquè és el que ella no podrà ser mai i perquè aconsegueix el que ella no podrà aconseguir i perquè sap que com a Anna decepciona. I l'únic que vol és que se l'estimin com a Anna i no com a Tirai. La Tirai és l'Anna, és clar. Però la gent que només coneix a l'Anna no veuen res especial en ella ni en un sentit ni en l'altre. Fins i tot, diria, que les persones que coneixen a les dues prefereixen a la Tirai. I l'Anna n'està tipa d'això, perquè la Tirai no existeix i ella sí.
No, no mataré a la Tirai perquè m'ha donat molt, perquè m'ha ajudat a saber més com sóc i qui sóc, però... Al final, quan apago l'ordinador, la Tirai deixa d'existir i es converteix en algú mediocre que, en el fons, sap que no ho és, però no sap com demostrar-ho al món. I quan es creia que ho havia aconseguit o que ho estava aconseguint, ha descobert que no era cert, la Tirai continua tenint més força i la segueixen triant a ella i no a la que hi ha fora de la pantalla. Si no ets mediocre, però no ets capaç de demostrar-ho, és que, potser sí, que ets mediocre.

El què fa l'avorriment!

2007-10-19T23:02:00.000+02:00

Hauria d'estar fent ara mateix com tres coses, però no en tinc ganes. Estic cansada, però, tampoc, tinc ganes d'anar al llit i res que m'he posat a escriure un correu sense solta. I, de cop, tatxàn! He trobat un post que no buscava i posats a no fer res de profit, doncs, faig un post amb una teoria que està per perfilar i segur que serà idiota.
Doncs res, estava dient que volia ser una nena maca i burra i tenir un fotolog! I res, pensava que aquestes "nenes" són més sàvies que jo i que hauria d'aprendre d'elles (o no, no ho dic en to irònic!). Però, de cop, m'ha vingut la imatge al cap d'aquest prototipus de nenes. Totes tenen un aspecte físic determinat! Aspecte que, òbviament, no concorda amb el meu, no cal dir-ho. I aquí va la meva teoria ximple (de fet, ara que hi penso la teoria només es compleix en un sentit, però ja que he dit que la formularia, la formularé).
"S'ha de ser de determinada manera físicament per ser una persona "feliç". Amb feliç em refereixo a despreocupada, a passar-s'ho bé a tota hora, etc. Les persones que no som així físicament, no arribarem a a aquest estat de saviesa (i repeteixo no ho dic en sentit irònic)."
Ailàs! Jo que em pensava que havia de canviar la meva manera de ser i ara resultarà que he de canviar el meu aspecte físic, però és que això no ho puc fer!
El problema de la teoria és que, com dic, només funciona en un sentit. Puc ser una "nena maca" i pensar massa i donar massa voltes a les coses. Però difícilment seré una nena lletja i viuré despreocupadament feliç. O m'equivoco? Això sembla allò de guapa=tonta (tot i que jo he dit que eren més sàvies que no pas jo i ho reitero), lletja= intel·ligent (és un dir, en realitat, les llestes són de l'altre grup). Ja sabem que la teoria no funciona. Abans, deia que era una llàstima que la teoria no funcionés. Ara, voldria que no funcionés amb mi (sense canviar el meu aspecte físic, és clar).
D'acord, arribats aquest punt. Algú ha entès res? No. Millor que no, la teoria era una merda de teoria sincerament, però és que penso massa i malament! Suposo que el problema és pensar malament, però com coi es deixa de pensar malament?
Buf! Potser que me'n vagi a dormir i em deixi de teories tronades!

Estic T, E i D

2007-10-19T17:05:00.000+02:00

Encara estic malament. I el pitjor és que hi ha moments que em sento malament per sentir-me malament. Perquè sembla que hi hagi d'haver una regla aritmètica que relacionés el temps que ha durat una relació amb el temps de dol i, segons això, ja m'hauria d'haver passat. Però, això no és cert, no hi ha relació...
Recordo que, un cop, ho vaig deixar amb un noi, era un capullo (així de clar) i em vaig sentir alliberada deixant-lo. Dos mesos abans, ja havíem estat apunt de deixar-ho, però, al final, no va ser així. Si la relació s'hagués acabat dos mesos abans jo m'hauria sentit molt pitjor.
Penso això i em tranquilitzo pensant que és normal que encara estigui xof, però llavors em fa ràbia, em fa molta ràbia perquè vol dir que, segurament, el temps de dol durarà més que el temps de relació i trobo que és molt injust ì em fa por sortir-ne escaldada i no voler saber res de cpa relació durant molt de temps. I això no m'agrada, no m'agrada la sensació de pèrdua de temps i energia per no res.
No m'agrada i estic dolguda i enfadada i no m'agrada estar així i no m'agrada escriure el què escric ni des d'on ho he escrit i molt menys m'agrada la persona que sóc quan estic així.

I penso en les coses positives, però hi ha moments que les coses positives no compensen!

Canvis d'opinió

2007-10-19T00:20:00.000+02:00

M'estic adonant d'una cosa, últimament, canvio més d'opinió que en fi, que el que sigui. El cas és que canvio, tot sovint, d'opinió. Dec ser una dona summament influenciable o potser passo un període influenciable (i aquí ho deixo). Canvio d'opinió sobre mi mateixa, sobre què fer o què deixar de fer, sobre...
Tot i així, em sembla que tants canvis no són dolents. És com si em tornés a construir a mi mateixa, la meva visió del món i tot... És com si tornés a ser adolescent. No sé, espero que les coses tornin a posar-se al seu lloc (bé, si és que mai n'han tingut cap de definit que ni això sé), però, de moment, ja sé que sona estrany, no tinc pressa. L'únic que he d'anar en compte perquè, com dic, com a mínim ara, sóc massa influenciable per l'entorn.
Coi! Quines confessions! I jo que faig veure que sóc independent!
Tot està remogut! A la gent "normal" això no li passa, oi? Almenys no amb 30 anys.
D'acord, on s'amaga la meva personalitat perquè sospito seriosament que no en tinc. Bé, trobar-la, també, és tota una aventura.
Definitivament, estic per tancar!
Ja sé que el post no té sentit, però com ha de tenir sentit si la que escriu ha descobert que no saps res i que tot és qüestionable, ara mateix.

Tinc un dubte...

2007-10-18T14:07:00.000+02:00

És un dubte diguem-ne moral encara que això soni malament. I no sé què fer, perquè no tinc clar què pensar d'una persona. Però si algunes persones que jo em sé, tenen raó.... Llavors, no puc no fer res, seria... estaria malament. Però si aquestes persones no tenen raó, llavors el que estaria malament (des de la meva particular òptica de l'ètica) seria fer alguna cosa.
No vull que una persona s'ho acabi passant malament, però qui em diu que això ha de passar? Qui em diu que no tindrà sort? Al cap i a la fi, encara que aquesta gent que em diu el que em diu tinguin raó, això no vol dir que aquesta persona s'ho acabi passant malament.
A part, qui sóc jo per ficar-me en aquestes coses?
No sé què fer. Espero que no hi hagi ferits. No sé què fer i penso en allò que, de vegades, les bones persones acaben fent mal justament per ser-ho. :S

PS: He rellegit el post. És il·legible :p

Conduir

2007-10-17T21:34:00.000+02:00

Avui, estava conduint i m'he en recordat d'una cosa. Fa uns 3 anys, vaig tenir pana amb el cotxe, aquesta hora devia ser i per aquesta època. Em vaig quedar al bell mig de l'A2 sense cotxe (l'embragatge, era? no ho recordo). Vaig trucar a la companyia d'assegurances, però, també, a casa.
El meu pare va agafar, i tot i l'hora i tot i que era lluny i tot i que el seu estat de salut ja no era el més òptim, i va venir a buscar-me.
M'he emprenyat molt, perquè encara el trobo a faltar i voldria que fos aquí i voldria dir-li tantes coses i... Ell era sempre allà per la seva nena i jo, de cop, un dia vaig deixar de ser una nena, perquè va marxar la única persona al món que encara em veia com la "seva nena". El trobo a faltar. Voldria tornar a ser una nena.

Sempre igual!

2007-10-16T21:52:00.000+02:00

M'ha tornat a passar! Bé, de fet, no em deixa de passar.

"Intuyo que te iría bien". Jo intueixo que no m'aniria tant bé com tu creus, però divendres com una nena gran, vindré i et diré que em sembla bé. Bé, això si la meva butxaca no s'ha de quedar gaire escurada, és clar. Tot fent cas, a la meva particular teoria que les decisions importants no són les que prenem nosaltres sinó les que ens prenen a nosaltres.
M'has demanat per parlar i no m'ha semblat estrany, ho he trobat el més normal i, tot i que, no sabia quina era la teva proposta sabia que anava per l'estil: Et dono un cop de mà, encara que, no me l'has demanat.
Em passen aquestes coses i algun cop, me n'he aprofitat. Ja m'agrada que em passin aquestes coses, no vull pas que em deixin de passar. Però és que és una arma de doble tall. En aquest cas, no em preocupa que l'altre tall em faci mal, però ja me n'ha fet més d'un cop!
No em fa res despertar instints de protecció, no, ja m'està bé. Però, de tant en tant, no sé, també, m'agradaria despertar d'altres instints...
A part, no sé, tinc la sensació que ningú recorre a mi: Ei, Tirai! Necessito parlar amb tu! No, aquestes coses no em passen. Ja, d'acord, jo no sé res de res i, a més a més, no pretenc fer veure que sé. Però jo que sé, sé escoltar tant bé com qualsevol altre. Per què no recorren a mi? Em veuen massa fràgil? Massa immadura? Què? No sé, poder ajudar als altres, també, et fa sentir bé amb tu mateix i em sembla que sóc una persona accessible. D'acord, d'acord, quan se'm coneix bé sóc accessible, però ho sóc. Per què sempre em toca el paper de ser la part feble, quan de petita ningú sembla preocupat per la meva vulnerabilitat? Semblava que estava bé, per què s'havien de preocupar?
Joder! També, puc aportar coses!

Muntanyes russes!

2007-10-15T23:27:00.000+02:00

Arriba un dia que et trobes passejant per un passeig d'una ciutat que no consideres la teva malgrat ser-ho. Un dia, en que comença a fer fred i és tard i fosc. Hauries d'anar al lavabo i els pantalons s'entesten a baixar. Hauries d'anar a casa, però segueixes caminant. Per què? No calen raons. No has de donar explicacions a ningú ni de l'hora ni del que fas.

I, no saps perquè, però penses que, malgrat tot, no voldries ser cap més persona, que t'agrada ser qui ets i tant et fa el que opinin algunes persones de tu, tant és. Aquestes persones, potser, t'acaben de conèixer, potser fa anys que et coneixen, potser... tant és, perquè a tu t'agrada ser a la teva pell i no la canviares per la de cap altre, perquè sent qui ets i pensant com penses, cada dia aprens coses noves i suposo que, al cap i a la fi, això és el que hem de fer aprendre. Per què? Quin sentit té aprendre si sembla que sempre hi ha més coses a aprendre i que mai seràs prou... ? No ho és, però sembla que és el que toca. I, mira, ves per on, ara mateix m'agrada ser qui sóc i no em canviaré per cap altra persona.

Sóc / Em comporto

2007-10-15T11:01:00.000+02:00

Ahir, estava parlant amb un amic pel messenger. Feia temps que no parlàvem. Bé, ja fa dies que tornem a parlar, però encara no havien tornat a sortir en les nostres converses temes com els d'ahir.
A veure si puc plantejar de manera adequada la nostra "discussió".
No sé com va derivar la conversa (bé, sí que ho sé, però no fa al cas), que ell em va dir que no creia en allò de "jo sóc...", referint-se, és clar, a aspectes psicològics d'un mateix. Així, segons els seus arguments, les persones no érem tímids, autoritaris,... sinó que ens comportàvem de manera tímida o autoritària.

Aquí, jo li vaig plantejar que, malgrat, entendre el seu punt de vista, creia que sí que érem de determinada manera, perquè tendíem a comportar-nos de la mateixa manera en situacions similars i tota aquesta suma de comportaments individuals constituïa la nostra manera de ser. Això, li deia jo, no treia, que no poguéssim canviar de manera de ser.
El meu amic em va posar l'exemple d'una taula per defensar els seus arguments. Em deia una taula saps que és una taula perquè demà vindràs i continuarà sent una taula. En canvi, pel que fa a la timidesa (o al que sigui), demà et pots trobar que la persona es mostra oberta i extrovertida (Aclariment: la conversa no va anar exactament així, és per explicar-me millor).
A això, jo li vaig respondre, si jo vaig amb una serra i serro la taula, la puc convertir en una cadira per exemple.
Llavors, ell em va dir: sí, però ha necessitat d'una acció externa.
Davant de la seva objecció, li vaig dir que si les persones canviàvem era per alguna raó, perquè havia passat alguna cosa (externa o interna), potser, no tant gràfica com la de la serra, però alguna cosa sí,
La seva contrarèplica va ser: Però no és el mateix. Seria com si la taula esdevingués cadira gràcies a l'efecte de la pluja.
Llavors, li vaig posar l'exemple d'un castell de sorra i la conversa va continuar una estoneta més, però ja començo a avorrir-me d'explicar-ho.
El cas és que, reconec, que la seva opinió és molt menys limitadora que la meva. A veure si m'explico, canviar una manera de és molt més complicat que una manera de comportar-se. Pel primer cas, necessitem una serra, pel segon, amb l'acció de la pluja seria suficient. Per tant, em trobo en aquelles situacions en que no saps quina posició prendre, potser, hauríem d'adaptar les nostres creences, les nostres maneres de veure al món, en funció de la utilitat d'aquestes i, potser, és més útil creure en el jo em comporto que en el jo sóc.

Dolça

2007-10-14T19:37:00.000+02:00

Arriba un moment en que no saps perquè la tristesa esdevé dolça. És estrany com ens podem arribar a recuperar dels mals moments. I trobar-te de sobte, no saps perquè amb una tristesa dolça i amb el convenciment que al final el resultat serà positiu. No saps, encara, quin és el resultat. Per no saber, no saps quin voldries que fos el resultat, però alguna cosa t'impulsa a escriure, escriure i tornar a escriure. Aquests dies em passaria el dia escrivint per alliberar fantasmes, per alliberar por, per consolidar-me en la idea que el pitjor ja ha passat, per escriure. Perquè escriure és l'únic que té sentit, l'únic que m'ajuda, l'únic que em fa creure que tot té una raó,... Escriure, escriure i escriure.
No seré mai escriptora, no publicaran mai un llibre meu i no apareixerà la meva foto en cap contraportada de cap llibre, però no crec que deixi mai d'escriure. Puc deixar de llegir durant una temporada, però escriure, no puc. Alguna cosa m'impulsa a posar-me davant del teclat i deixar que els meus dits decideixin quines tecles tocar. Són quasi més ràpids que el meu cervell. Està bé, això no és cert, però és alguna cosa semblant. Escriure per buscar sentit a allò que visc, per entendre com sóc, per comunicar-me amb el món, per aprendre que, de vegades, l'únic a aprendre és que no hi ha res a aprendre. Perquè la resposta (sigui quina sigui la pregunta), només, la puc trobar en mi i escriure m'ajuda a trobar-la.
He deixat de plorar. No, no he deixat de plorar, avui, una música i una parella gran m'han fet plorar. He recordat al meu pare i la seva afició a ballar i a xerrar. El trobo a faltar, encara el trobo a faltar. I ara s'acosta Nadal i sé que serà un Nadal trist i no en tinc ganes, però s'ha de passar. Tinc ganes que siguem l'any que ve que serà un bon any segur, no crec que pugui ser gaire pitjor que aquest.
No vull més dols, no vull més pèrdues, vull guanys! I em sembla que ja toca. No, no és que toqui perquè ja he tingut prou de la resta, no és això. És que ja toca perquè, encara que, hi hagi moments que no ho sembli, ja estic preparada. Ho sé, com a mínim, ara, ho sé.
Com sovint, començo parlant d'una cosa i acabo parlant d'una altra. Escric el que em surt, en el moment que em surt, per això mai publicaran un llibre meu, però això no m'importa.

No tinc malsons

2007-10-14T11:43:00.000+02:00

ja, ja, és un títol estrany per un post. Se suposa que no tenir malsons no és notícia, seria notícia tenir-ne. Però no sé... per mi sí que és notícia. No és que sempre tingui malsons i, per tant, sigui notícia que no en tingui. No és això i aquest post comença a no entendre's.
Vull dir que als segons immediats de despertar-me, em sento tranquil·la, segura, convençuda... En aquells segons (o minuts), estic la mar de bé. No sé, potser, semblarà una ximpleria, però és com si el meu jo intern sabés que tot anirà bé i que, aviat, el sol tornarà a lluir (perdó per la metàfora tronada). No sé, és estrany, però m'hi agafaré amb convenciment, amb la certesa que no m'he d'amoïnar per res.

Desassosec

2007-10-13T19:41:00.000+02:00

desassossec

[de desassossegar]

m Manca d'assossec.

des_as_sos_sec.

assossec

[de assossegar]

m Calma, quietud, tranquil·litat.

Bona definició, podria descriure la meva vida. I si canvio el nom del bloc i poso "bloc d'una desassossegada"?
Buf! Déu n'hi do amb la parauleta!

D'acord, ja tenim una definició de la meva persona. Què més?

Tímida. Descaradament tímida, diria jo, encara que sembli un contrasentit.

Sensible. Això diuen les males llengües. De petita, em deien que era "molt sentida". És clar que, també, em deien esquerpa i d'esquerpa no en sóc gens quan confio en la persona i, tampoc, és que costi tant que confiï en la persona, em pensava que sí, però m'he adonat que no.

I ara, ves, m'he quedat en blanc.
Ja. Emocionalment inestable. Descarat!

Com es diu en una paraula o dues que penso massa? No sé com es diu, però és cert.

Intuïtiva? Què més voldria! Però les poques intuïcions que tinc n'hi hauria de fer més cas.

Intel·ligent? Quan era petita. La intel·ligència ha anat minvant a mesura que em feia gran.

Hipocondríaca emocional. Sí, sempre em penso que tinc tots els problemes psicològics que apareixen al meu davant. El problema és que, la majoria de vegades, és cert!

Pràctica? No en tinc ni idea. Ho hauré de descobrir. Però, pensant-hi bé, sospito que no.

Gelosa? De vegades i en segons què. Em sembla que he descobert que no tant com em creia.

Elegant? Aquesta sí que és bona, ni per casualitat.

Amb personalitat? Si la tinc encara no l'he trobat. Seguiré buscant.

Cagadubtes? De vegades, potser. Però diria que no excessivament, cosa que no deixa de sorprendre'm.

Divertida? No!

Simpàtica? Deixem-ho en amable.

Amb capacitat de riure'm de mi mateixa. Mira, no tant com voldria, però no tant poc com creia.

Extrovertida / Introvertida. Puc ser les dues coses, no sé quina triar. Fa uns anys era molt introvertida, ara, depèn amb segons qui. La prova és el bloc, no? Algú té una opinió al respecte?

Amb caràcter? De petita deien aquesta nena té caractot! Va! Qualsevol que hagués nascut en aquella casa hauria tingut un caractot! No em serveix, ja no. Sí que és cert que quan m'enfado, m'enfado de debò i, després, em sap greu perquè m'he passat. Però, tampoc, m'enfado fàcilment. No, no, no crec que m'escaigui.

Desordenada. Molt, per desgràcia.

Buf! No sé, un altre dia, potser, continuo.

Por a que em deixin

2007-10-13T11:49:00.000+02:00

Tots tenim por, tots. Qui digui que no en té o s'enganya a ell mateix o vol fer veure una cosa que no és. Segurament, la por més arrelada és la por a que no ens estimin. M'agradaria preguntar quin és el primer record, el primer record de trobar-nos davant a algú que no ens estimava i nosaltres esperàvem ser estimats.
Personalment, tinc clar on se situa. No és cap record concret. Els meus records no solen ser res concret, no són escenes que puc reproduir en la meva ment, no és res d'això. Els meus records són constituïts bàsicament per sensacions. Parlo, evidentment, de records de fa anys, no de records recents o relativament recents.
Quan penso en aquesta sensació em ve al cap, irremeiablement, una persona, la meva àvia paterna. M'han explicat que jo m'acostava a ella i ella em refusava. Era una mala bruixa i no em fa res dir-ho, no em fa res que ara no es pugui defensar, no em fa res que fos família meva,... les coses són com són i no les canviaré pas. Me n'havia fet moltes, m'havia fet plorar un munt de cops,... Com pot ser que una persona de la teva família et faci plorar expressament? Doncs, ho feia.
Però, tot això no té importància, ja no en té. Tinc trenta anys i no 3 i no em puc seguir escudant en aquestes excuses per justificar la meva por a que em rebutgin. No ho puc seguir fent i no ho faig, però hi ha coses que queden dins nostre malgrat, s'enganxa, s'arrapen i no et dóna llibertat de moviments. La feina és desenganxar-nos de tot això per seguir endavant. No és fàcil, potser algú em dirà si creus que no és fàcil no en serà. Aquests són els grans defensors del pensament positiu. No sé, no m'acabo de creure tot això del pensament positiu, però ja me'n vaig per les branques.
Sigui com sigui, ens hem de desempallegar de coses del nostre passat per seguir endavant, tots tenim les nostres. Les meves se situen en un ambient fosc, dens i repressiu en una casa vella, gran i freda. I em toca, altra vegada, afrontar el que porto pitjor: que em deixin, que em rebutgin,... És una lliçó que no tinc ganes d'aprendre, tinc ganes de fugir cap un altre cantó, però sembla que aquesta opció no és possible. Em toca fer-hi front i tinc pressa. Tinc molta pressa, voldria que tot ja hagués passat, voldria veure el sol, altre cop. Sé que, al final, tot haurà sigut en fi de bé, ho sé, fa temps que ho intueixo, però tinc pressa i m'agradaria haver arribat al final i, sinó, com a mínim, conèixer quin és el final i quan arribarà. En la meva pressa, hi ha por, hi ha por a que tot això no arribi, per molt que digui que sé que tot serà per fi de be, hi ha moments en que en tinc dubtes i això em destrossa. Tinc pressa. No tinc ganes de perdre més temps, però la pressa no és bona consellera, ho sé, però m'agradaria que no fos així. M'agradaria tenir una vareta màgica i que, de cop, tot hagués passat. M'agradaria tant! Algú sap on en vénen?

Remuntant, remuntant...

2007-10-12T21:34:00.000+02:00

Tinc una sensació. Tinc una sensació que m'agrada. Tinc la sensació que he començat per fi i de debò la remuntada.

Els motius d'aquesta remuntada són difícils d'explicar. Potser, no ha sigut mala idea trucar-lo aquest matí. Potser, hi ha ajudat una conversa que acabo de tenir per Messenger. Potser, un correu que acabo d'enviar en que se'm demanaven un seguit de detalls d'aquesta relació i posar-los per escrit m'ha anat bé, o millor dit, totes les converses per Messenger i tos els correus enviats. Totes aquestes coses han contribuït a que posi les coses al seu lloc, deixi de dramatitzar i pensi que si no és amb aquest, serà amb un altre, perquè, també, m'ho mereixo.
Sé que encara no ha passat tot ni molt menys! Al davant, encara, tinc dos dies de cap de setmana que es preveuen durets, tot i que, si aconsegueixo concentrar-me en la feina que tinc estaré ben ocupada.
Res, que al final del túnel hi veig una llumeta i tinc intenció de mica en mica, anar-m'hi apropant.
Pels que no coneixíeu del tot a la Tirai dramàtica, doncs res, era aquesta. Millor que se'n vagi, no?

La gata que em va adoptar

2007-10-12T15:01:00.000+02:00

Això, al final, potser serà un retorn, no ho sé.

Fa uns dies estava passejant pel carrer, eren les 12 de la nit, però tenia necessitat de sortir a prendre l'aire. Quan, em vaig trobar amb una gateta amb ganes d'algú que l'acaronés. Vaig anar la vaig acariciar, fins i tot i vaig parlar! Qualsevol que m'hagués vist hauria arribat a la conclusió que estic sonada i molt errat no hagués anat, no ens hem d'enganyar pas, ara,
Vaig seguir el meu camí i la gateta m'anava seguint. Fins que vaig arribar a casa i com la cosa més normal del món, la gata va entrar amb mi.
Aquella nit es va quedar a dormir a casa i la següent també. No vulgueu saber els disbarats que va fer la noia! Tenia una estranya necessitat que l'acariciessis hora i hora també. Quan menjava se'm volia posar a la falda i sinó damunt la taula. No em deixava caminar tota l'estona en mig dels meus peus. Buf!
Finalment, un dia al matí vaig sortir de casa, la gata va sortir amb mi i se'n va anar. No l'he tornat a veure. No sé, no em sento que l'hagi tornat a abandonar al carrer, la gata necessitava llibertat per córrer per on li plagués i no està enclaustrada en un pis la major part del dia sense ningú. Però, és clar, també necessitava afecte i carícies, moltes, com jo.
Ara, hauria de venir la conclusió d'aquesta història o el què n'he après, sembla fàcil trobar-ho, però per molt que hi doni voltes no ho trobo per enlloc. Em sembla que les persones tenim una estranya necessitat de trobar senyals, indicis, que ens doni sentit al que passa a les nostres vides, però em temo que no n'hi ha cap de sentit i si hi és no està al nostre abast veure'l. És frustrant, per mi ara, és frustrant. Potser, d'aquí un temps trobaré que és millor així, potser...

No és un retorn

2007-10-12T04:55:00.001+02:00

Algun cop, ho he dit. No m'agrada la persona amb la que em converteixo quan estic malament. No m'agrada gens. Últimament, m'estic comportant d'aquesta manera i no ho suporto. I em fa por decebre a la gent o que em donin per perduda i em fa por decebre'm a mi mateixa.

No sóc forta, no en sóc. Em sap greu, m'agradaria ser-ne, però no en sóc. M'agradaria estar recuperada, però encara n'estic. I, de sobte, recordo una frase (que no sé qui va dir perquè a Dr Jekyll i Mr Hyde no hi surt, comprovat) aquella que diu: "estima'm quan menys m'ho mereixi perquè és quan més ho necessitaré". Doncs això que necessito, que com a mínim, ningú se senti decebut amb mi.
Necessito una abraçada i algú que em digui no passa res, no té importància, jo sé que te'n sortiràs!

Pausa

2007-10-08T06:48:00.000+02:00

Em sap molt greu fer això. M'estimo aquest espai, m'estimo el suc de llimona. Però he arribat a la conclusió que és el millor que puc fer.
Penjo el cartell de pausa, no goso penjar el cartell de tancat, però, potser, serà el que faig.
Fins aviat! Ja sabeu on trobar-me. Potser no hi haurà posts, però si algú vol continuar en contacte amb mi sempre tindrà el correu.

Davallada i remuntada

2007-10-08T01:32:00.000+02:00

Primera norma d'una ruptura:
- No el truquis!

Doncs res, l'he transgredit! Res, no es pot fer, de cap de les maneres. I ho sabia, però ho he fet. Ha acabat sent un post patètic que l'he esborrat. I ara, sembla que torno a estar una mica a lloc. Després, és clar, de sentir-me poca cosa i una merda.
També, crec que hauria d'estar clar que si et deixen no vol dir que siguis pitjor que l'altre (de vegades, és just al contrari que l'altre no sap valorar-ho). Crec que això hauria d'estar clar.
Puc ser dolenta? Puc? Algú m'ho permet? Ara, voldria que algú li digués com arriba a ser de (la paraula la tria cadascú) per haver-me deixat. Amb això, no aconseguiré res, ho sé, però mira a una és com és i de vegades li surt la vena venjativa!

No entenc ni un borrall

2007-10-07T15:33:00.000+02:00

He de fer una redacció en anglès per la UOC d'un mínim de 150 paraules. La redacció no és que m'amoïni gaire, sé que si m'hi poso la faré sense gaire problemes.

Però, abans, de la redacció s'han de fer un exercicis, uns exercicis d'aquells que t'autocorregeixes i així. Els estic fent i ara estic en l'apart oral que consisteix en escoltar unes gravacions i això. I senyores i senyors, tots els anys d'anglès no serveixen per res perquè no entenc ni un borrall del què diuen. De debò, és exagerat, ni fent trampa i veient l'escrit aconsegueixo distingir-ne les paraules. És frustrant, és terriblement frustrant.
I ara, podria fer la redacció i presentar-la, però la realitat, la punyetera realitat, és que no tinc el nivell! Quina ràbia que em fa! Com pot ser que l'anglès em costi tant! Segur, que hi ha algun tipus de truc, però no hi ha manera, no hi ha manera i em fa ràbia. Suposo que la única manera d'aprendre anglès de debò és anant un temps a un lloc on el parli. No sé, però em frustra molt. No m'agrada topar-me amb les meves limitacions, joder, les vull vèncer.
No vull enganyar a ningú (sobretot a mi mateixa) presentant una redacció que pot colar sabent que la realitat és una altra, però és que, ostres, he pagat uns quartos per aquesta assignatura, també, la vull aprovar! Grr...

Transforma allò negatiu en positiu

2007-10-06T18:55:00.000+02:00

He estat tenint dubtes si escriure o no escriure el post. Tècnicament, d'avui ja n'hi ha dos i en fi... Però he decidit escriure'l perquè és positiu. A partir, d'ara intentaré, a l'hora d'escriure, transformar allò negatiu en positiu. De fet, no es nota, però el post anterior és això. Abans d'escriure'l, no em sentia gaire a gust amb la meva persona.
I com que toca ser positius, intentaré escriure les coses positives de tot plegat:
- Malgrat tot, em continuo sentint relativament bé amb mi mateixa. Això és molt important! Sí, acabo de dir que aquest matí he tingut una davallada, en aquest sentit, però ha durat poc.
- No em fan por les relacions de parella. Si no ha anat bé, no ha sigut per mi.
- He descobert que tinc més gent que em dóna suport de la que creia. Només cal cridar-los i ells es mostren encantats apoder donar un cop de mà.
- També, he deixat de tenir urticària als consells. S'ha transformat en escolta activa i cautela que comporta només seguir-los (si es poden seguir que, de vegades, no es pot) si estic convençuda que tenen raó cosa que implica de passada que no poden ser una colla de tòpics sense solta ni volta.
- I sí, potser sí que sóc més forta del que em pensava.

Apa, me'n vaig a fer feina que en tinc molta!

Vull ser millor persona

2007-10-06T13:53:00.000+02:00

He esborrat la majoria de posts d'aquesta setmana (bé, estan a esborranys a vosaltres no us puc enganyar). Algun cop, ja he dit que no m'agrada la persona en la que em converteixo quan estic molt malament. Per això ho he fet. Com tampoc, m'agrada el que fa una estona pensava. No, no vull ser així. Només, hi ha una manera de no ser així: sent millor, convertint-me en millor persona de la que sóc i, sobretot, tenint més confiança i seguretat amb mi mateixa.
Curiosament, diria que per ser millor persona, abans, he de creure més en mi, tenir més confiança i, sobretot, no fer-me por caure. Però sí, em fa molta por caure, moltíssima. Suposo que, per això, abans de caure em tiro, com he fet aquesta setmana. Sí, ara ho veig clar, m'he tirat, m'he llançat al buit, enlloc d'intentar trobar les forces necessàries. M'autoflagel·lava, em destruïa a mi mateixa en un acte de masoquisme sense solta ni volta. Amb por, que l'optimisme no fos sinònim d'ingenuïtat o de no voler veure el que hi ha. Buf! No puc continuar per aquest camí i malgrat que, ara mateix, hi ha moltes coses que fan mal, hauré de trobar la manera que en deixin de fer i no tinc ni punyetera idea de com m'ho faré, però la trobaré i, després de tot això, em convertiré en millor persona, segur.

GRÀCIES!

2007-10-06T00:07:00.000+02:00

Pels que us he tingut barallant un estona amb el bloc (que sé qui sou, m'ho xerren les estadístiques) buscant els posts, he de dir que he fet una prova i he posat que es veiessin únicament els missatges dels últims 0 dies. Disculpeu-me!
Aquesta setmana, no diré res de nou, ha sigut horrible. Però una de les coses bones que ha tingut és que m'he adonat que tinc més suport del que crec.
N'hi ha que han suportat estoicament els meus correus. També, hi ha hagut algú que s'ha trobat amb una noia histèrica plorant per telèfon. Llavors, el missatge genial del Messenger del meu germà. N'hi ha que m'han fet bronca i altres s'han limitat a escoltar i a dir-me t'entenc. Llavors, els comentaris al bloc que se n'ha de tenir ganes perquè acabava farta de mi mateixa ja us ho dic,
Ara mateix, acabo de tenir dues converses per Messenger que m'han salvat (al que m'hi he connectat excepcionalment quan he vist que s'hi connectava una persona). En la primera, he tingut bronca o, millor dit, pseudobronca, tot el que m'ha dit era enraonat, és clar, el problema és posar-ho a la pràctica. Tot i que, en part, aquest post és culpa d'un suggeriment que m'ha fet aquesta persona. En la segona, hem fet una mica de broma. Totes dues m'han servit i ara em sembla veure una llumeta allà el fons del túnel fosc i humit que em recorda a alguna escena del "Senyor dels Anells".
Si faig aquest post per dir tot això és perquè gran part d'aquest suport l'he trobat entre vosaltres i això em fa pensar una vegada més, que m'alegro moltíssim d'haver obert el bloc.
Els mals moments hi són i ningú me'ls pot evitar, però saber que trobaré a algú que m'escoltarà. Bé, és el màxim que puc demanar, segur! Només, em sap greu un gràcies que encara no puc donar, però m'agradaria.
Sigui com sigui, GRÀCIES PER SER-HI! Espero que les coses millorin una mica a partir d'ara i deixi de torturar-me i maltractar-me tant (i torturant-vos a vosaltres com qui no vol la cosa). Buf! És que de debò! Sou genials! Cada dia d'aquesta setmana, cada dia (repeteixo), m'he trobat amb algú que em donava suport i els vespres que han començat tots fatal han acabat sent prou bons.

PS a 3/4 de 10 del matí: Si volem de tot se n'aprèn en aquesta vida i, potser, hauré de deixar de ser tant contrària als consells, perquè me n'han donat i no m'ha semblat tant malament (ahir, sobretot). Tot i que, sovint, només et diuen el que en el fons ja saps, de vegades, cal que t'ho diguin. Això sí, tot té el seu moment i la seva manera de dir-ho. I, de vegades, no se n'ha de fer ni cas dels consells, però això només ho pot saber un mateix quan n'ha de fer cas i quan no. Bé, això és el que crec ara, demà ja veurem.

Messenger

2007-10-04T22:01:00.000+02:00

Ja sé que acabo de dir que feia una pausa, però no me'n puc estar.
No estic mai connectada al Messenger, però sóc la típica que el té engegat per defecte com aquell qui diu. I avui, he engegat l'ordinador i em trobo al Messenger amb un missatge del meu germà:

G enviado 04/10/2007 15:05:
hola
G enviado 04/10/2007 15:06:
que tal com estas? ja se que no estas conectada peró volia que quant conectesis et trobis aquest misatge
G enviado 04/10/2007 15:06:
no puc fer res per ajudarte en aquest moment, però si tens ganes da parlar, ja saps on trobar-me
G enviado 04/10/2007 15:06:
una forta abraçada,
G enviado 04/10/2007 15:06:
t'estimo,

Després de llegir-lo m'he fotut a plorar! No sé si em llegeixes (em sembla que no), però GRÀCIES! (He canviat el nom del meu germà per una G)

S'ha acabat

2007-09-29T19:44:00.000+02:00

S'ha acabat. Ho hem deixat, m'ha deixat. Ara, no entenc res de res. Això sí ha sigut un trencament molt dolç, si és que els trencaments ho poden ser.

La Poma

2007-09-28T11:14:00.000+02:00

Per molt que amaguis el teu rostres rere una poma, et veig, ets aquí, amb el teu posat elegant, convencional, mentre, em mostres el que mai podré ser jo. Però tu no ho saps, però jo no ho vull pas ser això. Vull ser jo sigui el que sigui que signifiqui aquest jo.

Per què t'amagues el rostre? Per què se m'apareixes a les nits i em tortures? Deixa'm. No et vull, no et necessito pertanys al meu passat. Per què tornes una vegada i una altra?
Deixa d'amagar-te rere una poma, vull veure't els ulls, la boca, el nas... Ets un covard, ets no res, però em tortures. Te m'apareixes quan no t'he cridat. La teva mirada em fa esgarrifar malgrat que no la veig, rectifico, sobretot perquè no la veig. Ets un no ningú. Però em tortures, potser perquè jo, tampoc sóc res.
Marxa! No et vull veure, ni a tu ni a la teva poma verda desafiant la llei de la gravetat. No vull ser tu, encara que tu t'ho creguis. Ets el meu passat, no sé què hi fas al meu present. T'he atorgat un poder que no et pertoca perquè no ets res. Te'l trec, et destrono del teu tro, m'allibero de tu, ja no et vull veure el rostre, ja no em fa por, ja no em fa res, rere la poma no hi ha res i la teva mirada no existeix. No ets ningú, no ets ningú, no ets ningú,... NO ETS NINGÚ.

Aquest post és un post amb l'excusa. L'excusa és a Relats Conjunts. Té excusa, però no justificació.

Jo, afirmació egoista

2007-09-27T21:53:00.000+02:00

Estic cansada, estic molt cansada i m'he d'anar a fer el sopar, encara. (Per què coi no he posat una olla amb aigua al foc, ja?). Tinc raons de pes per estar cansada, però sóc feliç. Sí, sí, he dit feliç. Però costa ser-ho perquè, de tant en tant, apareix aquella veueta que em diu que m'enganyo a mi mateixa, que ja veuràs la que et vindrà, que bla bla bla. Però, com a mínim avui, no li faig gaire cas. I per què estic així? Doncs, ho confesso, "vaig de sobrada". Una mica com el post de les fruites que, ara que hi penso, va ser una mica predictiu. Umm... Res, ja sé que me n'estic anant del tema, però és que no tinc tema. No sé, penso no que pugui amb qualsevol cosa, no és això, però si que penso que tinc coses genials i que, avui com a mínim, m'agrada estar a la meva pell. M'agrada sí i ho cridaria ben alt, però la meva educació catòlica i que imposa el sentiment de culpabilitat i en la que la humilitat és una gran virtut (quina subordinada més llarga, no?) m'ho impedeix. També, fa que sigui incapaç de dir que m'agrada de mi mateixa. Això haurà de ser en una segona fase del curset accelerat de: "sóc genial i em penso menjar el món amb patatones, nyam, nyam" Tot i que, reconec que prefereixo un trosset del pastís que tot el món, però, bé, el curset va d'això.
Apa, no me'n vaig a menjar el món, però sí a buscar manduca per sopar.

Vull ser un conte infantil...

2007-09-26T22:46:00.000+02:00

Feia molt que no escrivia res en aquesta categoria. Però avui, m'ha vingut de gust. És que per "variar" no tenia post i quan dic variar ho dic en sentit irònic, tot i que, no ho sembli perquè poques vegades "tinc post". Ui! M'acabo d'adonar que em contradic que un dia vaig dir que hi havia dies "amb post" i dies sense i bla, bla. Em sembla que ha canviat la meva manera d'escriure posts. Abans, "els tenia" i de seguida que podia els escrivia, ara, em venen mentre escric. Això segur que és greu i més quan de cop m'ha vingut al cap el concepte "socialització". Efe, ajuda'm! Diga'm que té a veure això amb la socialització! Després, d'aquesta interrupció continuo.
Ara, tinc una nova mascota és un gat i es pot veure a la part superior esquerre de la pantalla. No l'he creat pas jo, ja m'agradaria. El cas és que el gat aquest, de raça desconeguda i que, sigui dit de passada no es diu Meritxell, surt en conte infantil. De fet, que jo sàpiga a dos, espero que la sèrie continuï perquè són genials! I m'ho he passat tant i tant bé llegint aquests contes i algun altre que he decidit que vull ser un conte infantil. Això sí no em val qualsevol conte infantil, no vull ser d'aquells que expliquen als nens perquè s'han separat els seus pares ni perquè l'Enric ha de portar ulleres, no! Aquests queden descartats! Tampoc, vull ser d'aquells contes amb coses que es belluguen (bé, en aquest punt faria alguna excepció, però no gaires). Vull ser un conte infantil amb il·lustracions i que tingui com a objectiu bàsic i essencial que el nen i, de passada com qui no vol la cosa, l'adult, també, es diverteixin. Vull ser un conte que sorprengui, que confonguin els contes tradicionals o en el que els elefants són gats, no sé, però no em val qualsevol conte, no senyor. No sé, abans que els éssers que fan realitat els desitjos em converteixin en conte, si us plau, m'enviïn una còpia de l'exemplar per correu-e perquè jo pugui donar-ne el vist-i-plau.
Gràcies.

Un dia vaig riure...

2007-09-25T23:02:00.000+02:00

Estic prolífica i, ara mateix, tinc dos posts al cap. No els faré pas tots dos perquè sospito que un tornarà sortir aviat. Però aquest és d'avui, o sigui, que l'escric.

Avui, he anat a casa els pares. Buscava una cosa i he remenat per tot arreu quan m'he adonat que era allà ben posadeta sobre l'escriptora. Ja se sap quan busques una cosa desesperadament, normalment, és al seu lloc. Però no és d'això del que volia parlar. En aquesta recerca desesperada he trobat altres coses. En concret, vull parlar d'una llibreta amb notes, perquè com la majoria de blocaires ja feia posts abans de que hi haguessin blocs. Les notes eren del 2002 i he pogut comprovar, una vegada més, que estic en la millor època de la meva vida encara que no ho sembli pas sempre ni de bon tros (bé, ara crec que si que ho sembla i tot). En aquesta llibreta, hi havia un text molt dolent que, confesso, no tinc ni la més remota idea de què parlo (o parlava), però m'agrada, o sigui que el transcric:

Un dia vaig riure i tots se sorprengueren, m'atordiren amb exclamacions de sorpresa. Així que, no vaig tornar-hi. Un dia vaig cantar i em miraren amb uns ulls com unes taronges. Vaig comprendre que cantar, tampoc, podia fer-ho. Un dia vaig plorar i no saberen com donar-me consol. Finalment, em vaig recloure al meu món i les expressions de sorpresa desaparegueren. És així, com vaig esdevenir jo. Ara, tu m'ensenyes a riure, però en la meva rialla els ulls són tristos, m'ensenyes a cantar, però no et puc seguir el ritme, em mostres que puc plorar i ni tant sols se m'humitegen els ulls. Així que, he decidit ser jo qui et mostri el meu món.

D'acord, ho confesso, sí que sé de què parlava, però no hi havia cap tu (almenys que ho recordi) en aquell moment. Potser, per això l'he transcric perquè s'acosta més a la realitat ara que el 2002.

D'entrada, no

2007-09-25T09:40:00.000+02:00

Hi ha molts tipus de persones. N'hi ha amb els que puc mantenir una relació cordial i ja està. N'hi ha que, mira, podem ser amics, però no ens passem ara. I, després, hi ha els dos grans grups: no et suporto i me n'aniria amb tu a fer la volta el món i tornaria feliç d'haver-ho compartit amb tu. Per aquests darrers, to val la pena i l'esforç. És la gent que t'aporta més i que et fa millor persona sense adonar-se'n. Però, tot i que, veig que m'entusiasmo parlant d'aquests. No és d'ells dels que voldria parlar. Com sempre, apareix l'egocentrisme recalcitrant i parlaré de mi. El que em passa quan acabo de conèixer una persona i sempre, invariablement, és el mateix. Col·loco a la persona dins del primer grup: relació cordial i encara, "si pertanys a l'ultim m'ho hauràs de demostrar".
Per què no el fico a l'ultim així d'entrada? És arriscat. No sé, veig que m'escudo en la meva sel·lectivitat (toma parauleta!) amb la gent per no intentar res: no, és que aquest (o aquesta) és bona persona, però jo als amics els trio acuradament i aquest no ho pot ser. Tinc l'excusa perfecte per no intentar una relació amistosa: no és dels que valen la pena, encara que sigui bona persona, intel·ligent i simpàtic. Amago les meves dificultats per relacionar-me de forma amistosa en arguments de tria i sel·lecció dels amics totalment falsos. Què coi! Potser l'ultim grup ha de ser reservat només a alguns, potser sí, però ningú pot entrar a l'ultim grup si no li dono una oportunitat i ho confesso no dono oportunitats. Segurament, no les dono per por de descobrir que a ells no els interesso prou, segur que és això i ja està bé, home! No cal que vagin directes a l'ultim grup, però poden anar al grup en els que "podem ser amics".
Ara, només, em queda una pregunta, com m'ho faig per canviar d'actitud? (No respongueu, eh! Me la faig a mi mateixa)

Amb quin et quedes?

2007-09-24T22:13:00.000+02:00

Físicament, vull dir, és clar. És que hi ha altra cosa?

L'altra dia, vaig veure al bloc de la Lluna uns comentaris sobre l'aspecte físic d'alguns dels actors de la pel·lícula "El Senyor dels anells". I jo que penso, quin m'agrada més físicament? (Bàsicament de cara, perquè de la resta no puc opinar gaire amb coneixement de causa).
Els nominats en qüestió són l'Aragorn:

El Faramir:

i el Legolas:

La meva primera reacció seria: l'Aragorn, descarat. És el que s'escau més al meu "tipus d'home" (ehem, ehem). Però... no... realment no, me'ls miro i el meu primer instint és clar: Faramir! Ai, que ho perdria tot per un home així! ;-) Té alguna cosa que em fan venir ganes de menjar-me'l a petons! (tranquils, és un dir)

Nota: Aquest no s'escau a aquest bloc. No em feu cas, és que avui he anat a fer una visita a uns senyors que m'han dit unes coses molt rares i encara no m'he recuperat (mentida).
37, com hi poden haver 37 missatges si el debat ha començat al migdia tot just i jo encara no m'he llegit el text que, per cert, el tinc a cal pares... ehem

302 (no sé comptar són 402)

2007-09-23T10:57:00.000+02:00

133 + 267 = 301, fins ahir. Per tant, aquest és el 302, tot això, en una mica més d'un any i quatre mesos. O sigui, una mica més d'un post cada dos dies. No està malament, però n'hi ha de més prolífics i, sobretot, amb posts més treballats. M'hauria de moderar, potser, buscar la qualitat enfront de la quantitat, potser, però no ho faré.
Ara, diré una cosa que tots els que tenen bloc saben. El millor de tenir un bloc és una conseqüència no buscada. Les coses importants no es busquen es troben, com més va més convençuda n'estic. Cosa que no es tradueix en quedar-nos a casa esperant que el senyor que porta les pizzes ens canviï la vida o que la dona que truca per telèfon per fer una enquesta ens ofereixi una feina ben pagada i en la que ens sentim còmodes i satisfets. No, no és això, clar que no, les coses importants són conseqüència de fets fortuïts en els que buscaven altres coses, però sinó hi ha alguna cosa que activi tot plegat no aconseguirem res de res.
Doncs això, que me n'he anat per les branques, reprenc el camí. El més important del fet de tenir bloc és la gent amb la que et trobes. Els amics que primer són virtuals i que, de vegades, esdevenen virtuals i reals. Això és el millor, amb diferència i si obríssim un bloc per trobar això, no ho trobaríem.
Després, tenim una altra conseqüència que és difícil d'explicar i més d'entendre. És la màgia del bloc. Ja, ja, veig algú que arrufa el nas al llegir això de màgia. No sabria com explicar-ho, però "et passen més coses" i no és que te n'adonis més, no, és que et passen. És que les provoques sense adonar-te'n quan ho escrius, és que el fet d'escriure-ho suposa una "obligació", una inevitabilitat,... Em sap greu per als que arrufareu el nas, però, insisteixo, és, gairebé, màgic.
I entre la "màgia" i la gent amb la que m'he trobat gràcies al bloc, fa que pensi que és de les millors decisions que he pres a la vida. Segur que el bloc té una data de caducitat, segur, però ara mateix no li veig. Ara mateix se'm fa difícil no escriure i escric en dies que no vull dir res i acaben sortint les coses més importants i en dies que tinc clar què vull escriure, el resultat acaba sent mediocre (bé, més mediocre que normalment, és clar). Escriure al bloc ha acabat formant part de la meva rutina diària i confesso que ara mateix no podria pas deixar de fer-ho. És una addicció? Potser. Tot i que, parlar d'addicció en el cas dels blocs, em sembla simplement idiota. No es parla pas d'addictes a la música, a les arts marcials o a les pel·lícules de sèrie B, per dir alguna cosa, per què si que tenim els nassos de parlar d'addictes a internet, així en general, o addictes als blocs? No sé, no hi trobo el sentit.
Doncs res, ara em trobo que no sé com acabar aquest post. O sigui, que l'acabaré així: Gràcies per ser-hi.

PS a les 15:25h: Quin desastre! No sé comptar són 402 i no 302.
PS a les 18:45: Plego! No entenc com els profes de matemàtiques desperdigats pel món m'han pogut aprovar són , amb aquest, 401. Gràciés teleko

Feedback

2007-09-22T16:48:00.000+02:00

Necessito una dutxa (com és que molts cops escric i necessito una dutxa?). De vegades, les crisis ens aporten coses bones. Algú diria que sempre, no ho crec pas això, però , segurament, això ho dic pel pessimisme que duc encastat a la pell. Bé, no sé, el cert és que, com en tantes coses, no sé si soc pessimista o optimista, diria que no m'escauen cap dels dos conceptes. És igual, no vull parlar pas de pessimisme i d'optimisme. Però si de crisis. Bé, el concepte crisis el trobo balder. El cas és que hi ha semblava que teníem davant dels ulls un mur infranquejable. Per un moment, vaig pensar a llençar la tovallola, de debò. Però el cas és que vaig decidir no fer-ho, vaig decidir que si llençava la tovallola seria per alguna cosa important de debò i no per un gra de sorra (o és arena?) que s'havia convertit en una muntanya. Normalment, amb determinament, amb tossuderia no n'hi ha prou, però aquest cop va ser i va ser així perquè l'altre, el meu particular "contrincant", necessitava fonamentalment que jo demostrés seguretat, una seguretat que jo mateixa no sabia que existia i em vaig sorprendre trobant-la. I en aquell moment, en aquell instant que veus que la "crisis" s'ha resolt i només ha calgut pitjar el boté adequat, en aquell moment tot, absolutament tot, és genial i els problemes deixen de ser tant problemes. Sobretot, perquè l'altre hi és i veus que tu mateix ets capaç d'aportar alguna cosa que no sabies que tenies. I saps que apareixeran entrebancs i que el problema no està resolt, ni molt menys, però has vist una força que no coneixies i això és genial! Simplement, genial!

Plagi

2007-09-21T11:27:00.000+02:00

Més val copiar coses sensates que inventar disbarats originals.
Joan Garí
Senyals de fum (2006)

Frase d'avui del campus de la UOC. Simplement, no hi estic d'acord, els disbarats mouen el món per bé i per mal, tot s'ha de dir.

Ignorar?

2007-09-21T11:17:00.000+02:00

Són blanques o n'eren fa poc quan les vaig comprar. Ara tenen un color gris que no marxa per molt que ho fregui. M'he entossudit en que recuperin el seu color. No té sentit, ho sé, només és una tossuderia de nena petita.
Finalment, me n'atipo i vaig a estendre-les. Doncs, potser, ja en són de blanques. Com és que aquí el blanc és més semblant al blanc de la samarreta?
Intento de fer una cosa que vista amb una llum diferent, gairebé, no es veu. El problema és que amb aquesta llum de dins es veu i no és res inventat, no és que la llum de dia m'hagi fet adonar que no existeix. No, no és això existeix i jo ho vull extirpar. Ignorant-ho, fent-ho veure que no existeix no faré que desaparegui. No vull veure-hi ni amb la llum de dins, m'és igual si existeix o no, no ho vull veure!
Això si que és una rebequeria de nena petita. No ens fem mai grans. No sé què puc fer, a mi m'agradaria ignorar-ho, però no crec que serveixi de res.

Accident

2007-09-20T22:07:00.000+02:00

No la conec, però es diu com jo. És jove, potser de la meva edat, potser menys. Ha perdut el company, en un accident de moto.

Quan m'ho han dit m'he quedat glaçada. De sobte, el que em preocupava a mi era una poca-soltada. De sobte, volia el que fins feia 30 segons rebutjava. De cop, t'adones que tot plegat no val la pena i que són quatre dies i que els vull passar amb la millor companyia possible. De sobte, et trobes preocupada per una desconeguda que es diu com tu i fa una feina similar a la teva i, segurament, té una edat semblant a la teva i que ha perdut a algú que estimava i que, segurament, encara no se'n fa la idea i no entén res de res, no entén com és que el món continua si ell ja no hi és i ha marxat tant aviat. Jo no entendria res de res.
I he pensat, he sentit o com se n'hi vulgui dir això, però al cap de poc ja he tornat a les meves dèries i fent muntanyes d'un gra de sorra.
Fins ara, que m'he posat a escriure això i torno a adonar-me que no hi ha cap muntanya i que si hi és ja ens ocuparem de enrunar-la perquè tot plegat només són quatre dies i dos plou i els altres dos tens la regla. I tot això sona massa a tòpic pel meu gust i no m'agrada, però seguirà sent que la muntanya no té sentit i que la millor manera de desembolicar un embolic és començar tibant d'un fil, amb ajuda o sense, però millor amb ajuda, segur.

Millor no llegir ,de debò,

2007-09-19T10:21:00.000+02:00

Hi havia una vegadeta un nen anomenat Esquiuuuuuuuuuuu. Sí, sí, així, acabat amb... bé, amb no sé quantes "us", m'he descomptat. Aquest nen tenia 32 anys i algú dirà: Doncs, no era cap nen ja no trobes? Trobo que no, però si ell deia que era un nen qui sóc jo per contradir al pobret Esquiuuuuuuuuuuu (no cal que ningú ho compti hi ha les mateixes "us" que abans, he fet un copy-paste, o sigui, un copiar-enganxar. Ai! Encara resultarà que sé idiomes. Això em recorda que l'altra dia vaig dir "We're here", tot assenyalant plaça Urquinaona al seu plànol que ves per on era on érem, a una guiri que es va posar molt contenta creient, innocent d'ella,que s'havia trobat amb algú que sabia anglès de debò).
Per on anava? Ah! L'Esquiuuuuuuuuuuu que té 32 any com en podria tenir 29 o 36. Ostres! M'acabo d'adonar que 36 sona a gran-gran. Algú de 36 a la sala? Tu? Què hi fots aquí? Ves a..., bé, ves a fer les coses que se suposa que fan els adults. Jo és que sóc com l'Esquiuuuuuuuuuuu i no ho sé. Umm... ahir ja veig fer un post sobre l'edat i això havia de ser un conte surrealista, no anem pas bé. Davant d'això, tinc una pregunta la crisis dels 30 fins quan dura? Fins que en fas 31 i tens la crisis dels 31? Sí, cada any té la seva crisi. Hauria de ser com la celebració de les bodes que hi ha les de paper, les de plata... etc, doncs, amb les crisis per edat el mateix. Quin objecte inanimat seria la crisis dels 30?
Sí, sí, Esquiuuuuuuuuuuu, no te'm queixis, ja vinc. Doncs, a veure l'Esquiuuuuuuuuuuu esquiava com el seu nom indica i esquiava molt bé (o sigui, com jo segur que no que només hi he anat un cop i no penso tornar-hi, no vaig aconseguir fer res de res a part de perdre els esquis). També, tenia un gos, el gos es deia Baskerville (com s'escriu? Algú pot anar a buscar el llibre del Conan Doyle [això és una demostració que sé qui és el creador de Sherlock Holmes]). Doncs, res, el gos era molt maco, molt alt, molt animal (és el que li toca) i molt masoquista perquè s'estimava molt a l'Esquiuuuuuuuuuuu.
I res, un dia anava l'Esquiuuuuuuuuuuu passejant pel Jardí de les Delícies, que és un bon lloc per passejar-s'hi, segur! Clar que per ser una jardí trobo que hi ha molta gent. Certament, l'Esquiuuuuuuuuuuu contrastava dins d'aquest "jolgorio". (Això comença a semblar un Relat Conjunt, però no ho és). L'Esquiuuuuuuuuuuu i el seu gos, és clar. Caminant, caminant es va trobar una senyora amb poca roba que no estava enfeinada i res... ja us podeu imaginar que va passar. Però ell, que era un home ferm, va continuar després de deixar la dona exhausta i mig inconscient.
I camina que caminaràs va anar a parar a un altre jardí. Era el jardí d'una dona 70 i pico d'anys, molt bonic, amb unes flors ben sospitoses, però clar, si hem anat a para a aquest jardí vol dir que hem anat enrere en el temps uns 20 anys. I l'Esquiuuuuuuuuuuu que era una home llest ho va deduir i és va esparverar i ja buscava al Doc perquè l'ajudés a tornar al present. Però no el va trobar i llavors, va mirar una foto seva de petit i va veure que estava igual i es va tranquil·litzar. Quan va sortir del jardí va trobar-se a una nena (que no enllaço perquè no em surt de la fruita que tinc a la nevera, per això i perquè no sé on buscar-la per internet, per sort). La nena duia unes trenes llargues, gruixudes i negres. Un moment, que m'acabo d'autoemocionar parlant de la nena, ja està. Es van saludar amb la nena, però tenia molt clar que no havia d'intervenir en el passat i va marxar.
De cop, va trobar-se en un altre indret amb una llimona (sinó surt una llimona a un conte meu , millor que plegui!). La llimona plorava i plorava, però era al present, segur, l'Esquiuuuuuuuuuuu estava molt content de tornar a la seva època. Mentre, la llimona continuava plorant i pensava que se'm fotia de la seva pena, que era molt gran, perquè el llimó l'havia deixat. Però el més greu no és que el llimó l'hagués deixat, el més greu, era que l'havia deixat per una taronja. Home, això no es fa, és molt i molt lleig. A part, què coi pinta un llimó amb una taronja que deu ser el doble de grossa que ell? Eh! Què hi pinta? L'Esquiuuuuuuuuuuu finalment, que del tot insensible no era, només una mica, va adonar-se de la pena de la llimona i la va reconfortar. "Llimona, llimoneta, aquest llimó no et mereixia, segur".
De sobte, l'Esquiuuuuuuuuuuu va començar a mirar a la llimona amb ulls, bé, amb uns altres ulls, i va decidir esprémer-la i beure-se'n un bon suc que és, desenganyeu-vos, el millor que es pot fer amb les llimones.
I el conte és acabat així, perquè d'alguna manera s'havia d'acabar.

PS: Qui hagi tingut nassos de llegir-lo se li recompensarà pel temps perdut amb un correu personal amb una foto de l'esmentat Jardí de les Delícies.

Ja no tinc 20 anys!

2007-09-18T22:23:00.000+02:00

No dic que m'alegri de no tenir-los, però el cas és que no els tinc. Però del que volia parlar no és de l'edat física sinó de l'edat que podria anomenar mental. Des de que vaig fer-ne 17 (i d'això, ja comença a fer-ne molt)que sento que la meva edat física i la meda edat mental no concorden. Amb els anys, aquests diferència s'ha accentuat. Però partint d'aquesta premissa bàsica i irrefutable (irrefutable perquè ho dic jo, és clar), començo a creure que la distància no és tant gran com creia. Increïble, però, cert.
De tot això, me'n va fer adonar la preocupació per una noia (més jove que jo, òbviament), vaig tenir la sensació que vivia alguna cosa semblant a la que jo havia viscut fa uns anys i vaig adonar-me que a mi ja no em fa por caure-hi. Bé, això no és cert del tot, si que me'n fa una mica, però, en el fons, sé que ara costaria molt més caure-hi, perquè disposo de més recursos personals (no sé quins, però el cas és que hi són). L'edat i les experiències viscudes me'ls han proporcionat sense que jo ni tant sols me n'adonés i resulta que em sembla (de moment, només, em sembla) que sóc més forta (o com se n'hi vulgui dir) del que jo mateixa em penso i resulta que sóc capaç de fer més coses de les que jo mateixa em crec i que, d'acord, no em menjaré el món (tot i que ara tinc una gana!), però potser me'n en puc endur un trosset petitó amb una cirereta ben dolceta i trosset de xocolata de 72% de cacau.
PS: Aquest post té l'objectiu bàsic d'autoconvèncem d'això que dic, a veure, si ho aconsegueixo.
PS 2: Als jovenets, no em cregueu de res, voldria tornar a tenir 20 anys, però faig de la necessitat virtut.

No tinc assumpte

2007-09-18T08:32:00.000+02:00

No m'agrada aquesta sensació. Perdó, he dit sensació? Volia dir p... sensació. Veig que no tinc valor per posar la "paraula". Suposo que és bon senyal.

Feia dies que no em sentia així. Les inseguretats, les pors han tornat a fer acte de presència. No sé, ja podrien seguir calladetes, no? Doncs no, feia massa que ho estaven.

I aquesta tarda, treballar. No en tinc ganes! Cada dia se'm fa més difícil, cada dia, em costa més trobar-li al·licients.

Va! M'estic emprenyant per moments i no ho vull. Ostres! Tampoc, tinc motius per estar així.

Res, me'n vaig a dutxar a veure si em sento millor.

Somriure per sota el nas

2007-09-16T19:26:00.000+02:00

No tinc gaire relació amb el meu germà més gran, però és l'únic que s'ha quedat al poble (bé, en va marxar i va tornar-hi) i això vol dir que encara el veig de tant en tant quan vaig a casa els pares. Avui, l'he anat a saludar, feia dies que no ens veiem. De seguida que l'he vist tenia aquell somriure per sota el nas, aquell mateix somriure que tenia el meu pare. Sabia perquè el feia.
M'ha preguntat com anava i li he dit alguna cosa així com: "anar fent". Després, no satisfet amb la meva resposta, ha insistit: "Cap novetat?". Ell somreia per sota el nas, jo somreia per sota el nas, sense dir-nos res de concret. Hem estat així una estona, ell insistint amb preguntes teòricament de cortesia i jo amb respostes estàndard sense suc ni bruc, però somrient, sabent tots dos de què anava la no conversa.
Finalment, s'ha decidit: "M'han dit que tens nòvio". La meva resposta ha sigut: "Home, això de nòvio sona estrany". I ell que em diu: "Bueno, amiiic...". Ha interpretat que això de "nòvio" em semblava massa seriós i no és això, és simplement que no m'agrada. No m'agrada aquesta paraula i no sabria ben bé dir perquè.
Després, ha continuat amb el seu somriure per sota al nas volent esbrinar més coses d'ell sense preguntar-les directament, però el pobre s'ha quedat amb ben poca informació. Sóc dolenta, però és que me l'he vist venir i no he tingut ganes de parlar-ne.

Mínim esforç

2007-09-15T17:07:00.000+02:00

Quan era petita i fins ja ben gran i tenia un examen, estudiava únicament la nit abans. Això no evitava que em diguessin "empollona", és clar, però no és d'això del que volia parlar.

Molts fèiem això. Per què estudiar més si amb això n'hi ha prou per aprovar i, potser, fins i tot, treure bona nota? És la llei del mínim esforç.

A més a més, i en això si que hi vull entrar, ens donava una excusa si la nota no era tan bona com hauríem desitjat: "És que he estudiat poc". Així, no sabies mai fins on podies arribar i no t'havies d'afrontar a les temudes pròpies limitacions.

M'adono que aquesta és, d'alguna manera, la meva actitud en molts aspectes. Sí, entre ells, el bloc. Els meus posts, sovint, estan directament mal escrits i tinc l'excusa: és que escric a "raig", si ho fes d'una altra manera aquest bloc no seria aquest bloc. Tot i que, segueixo creient que això és cert, considero que podria esforçar-m'hi una mica més sense que el bloc perdés la seva essència. L'espontaneïtat comença a ser l'excusa per fer-ho malament i això no val. No cal que sigui molt ben escrit, no cal, però tampoc cal que sigui així de caòtic i sense sentit. No pot ser, no m'agrada seguir emparar-me a la llei del mínim esforç ni en el bloc ni en la vida i si això vol dir descobrir les pròpies limitacions, bé, és el que hi ha i jo fa molt de temps que vaig deixar de ser una nena, almenys, per edat.

Quan...

2007-09-14T11:54:00.000+02:00

Quan penso en les coses que tinc per fer a casa, sempre surt una veueta que em diu: "això ja ho faràs quan..." Bàsicament, quan (per cert, acaba amb "t" o sense?) tingui temps, però, és clar, mai en tinc de temps i quan en tinc hi ha sempre una excusa.
De tant en tant, però em venen rampells en els que ho vull deixar tot impecable! Fa una estona n'he tingut un que l'he resolt escrivint-ne un post. Però quan no el resolc amb un post sempre és el mateix, em ve quan no tinc temps per fer tot el que hauria de fer.
Suposo que hauria d'organitzar-me millor i fer com aquells pisos d'estudiants en els que a la porta de la nevera hi ha un horari amb les feines a fer i qui les farà, amb la diferència, és clar, que només m'ho puc repartir amb mi mateixa. Umm... o no? Algunes coses les podria fer com a Llimona, altres com a Tirai, altres com...
Buf, millor que me'n vagi a fregar el terra de la cuina!

:-)

2007-09-12T22:29:00.000+02:00

No em crec que estiguem apunt d'entrar a la tardor. No m'ho crec! No pot ser!

Crec que som la primavera, si no com s'explica aquesta sensació? Aquesta sensació en que sembla que tot és possible? Aquesta sensació que no em puc aconformar amb aquesta feina, que em mereixo alguna cosa que em faci sentir millor? Aquesta sensació que les pors se'n van de debò? Aquesta sensació que... buf! No sabria dir-ho, però és genial.
Ara mateix, només, trobaria dues coses de les que queixar-me: un constipat que algun desaprensiu m'ha encomanat i el queixal del seny que torna a fer de les seves (sort! de les Nolotils! un minut de silenci per ells i, demés, drogues). Potser no hauria de dir tot això, potser demà se n'anirà tot a norris, però és que no em crec, de cap de les maneres, que això passi! No m'ho crec! És genial i ja era hora!

Hi ets

2007-09-11T11:51:00.000+02:00

T'he deixat i no sé quan et tornaré a veure. No n'hi ha per tant, tampoc crec que triguem tant, ho sé. Però et trobaré a faltar i tu em trobaràs a faltar i això és el millor de tot. No estaré trista, no tinc motius per estar-ne: tu hi ets. Potser no et veuré durant uns dies, però tant és si sé que et tornaré a veure d'aquí poc. Això i que hi ha coses que cada dia que passa van millor, això i que un mes no és res, però és suficient per saber que "això té sentit" i que tinc por, però no en tinc. Sé que això no s'entén, però jo sí que m'entenc. I tu hi ets i quan em mires tot és millor i em crec qualsevol cosa. Perquè només fa un mes, però has après a interpretar la meva expressió i se'm fa difícil amagar-te res. Perquè hi ha coses que voldria que fossin millor, però amb tu seran més fàcils. Perquè hi ha coses que ens diem sense dir-nos-les (ui! molts pronoms febles! Està bé, així? El parèntesis és per tallar el rotllo del post) i per les coses que ens diem amb totes les paraules, perquè sí, perquè estic bé i perquè amb tu he descobert més coses de les que et penses i, sobretot, perquè ja et trobo a faltar, però no estic trista.
I, com sempre, he escrit un post que no aprovaria cap mestre de català decent perquè gramaticalment no està ben escrit, però és com m'ha sortit i no el penso canviar perquè jo ja m'entenc.

On dormo avui?

2007-09-10T23:56:00.000+02:00

Divendres: a la ciutat A
Dissabte: a la ciutat B
Diumenge: al poble C
Avui: a la ciutat B, altre cop
Demà (suposo): al poble D
I a mi que no m'agrada dormir en llits que no són el meu!

Advertència: post poca-solta com n'hi ha pocs

2007-09-08T19:06:00.000+02:00

Vet aquí era un gosset, un gosset, un gatet, una meritxell, una cabra montesa, el Sherlock Holmes, aquell tio d'allà que no sé com es diu, la sra. Maria, el sr. Joan, el Pere, el Pau i naturalment, i sobretot, l'Adrià, les pastilles de colors, la planta moribunda, les escombraries per llençar, el "qui ets tu? i què coi i fas aquí?", l'estiu, l'hivern, un llit per fer, uns plats per rentar i buf... un "no tinc paraules" i no ho puc explicar, ella, ell i un post sense sentit perquè no sé qui és la sra. Maria (ai! perdó! si que sé qui és, de fet, n'hi ha dues de sres Maries), no sé qui és el sr. Joan (aquest de debò no sé qui és), tampoc, sé qui és el Pau (ostres! un Pau, però no és aquest), el Pere sóc jo (ui! no, no el sóc pas) i l'Adrià, l'Adrià si que sé qui és, però no sé què hi fot en aquest post, on, per cert, encara no hi ha cap punt.
Ara sí que n'hi ha un. Em sembla que aquest post no és meu. Però és que tinc un problema el què voldria explicar no ho puc explicar i no ho puc explicar perquè em falten paraules, per això i perquè no em dóna la gana, què coi!. No, què dic? Bàsicament perquè no sé que em dic!
Doncs, res, si algú pregunta (que podria ser) no trobarà de mi cap resposta perquè no sé de què coi parlo. Si us plau, demano públicament que algú tingui el senderi de tancar-me el bloc per pervertit. Sí, sí, per pervertit, escandalós i bogeria transitòria (o el que és més greu, gens transitòria) de la que escriu. Ui! El pati està molt, però molt malament!

No em cal

2007-09-06T00:19:00.000+02:00

És la primera vegada que escric un post per dir que m'he estalviat un post i tot gràcies a una conversa de telefònica de què? Hora i mitja?
Sabeu què? És genial quan algú, sense que ho sàpiga, t'estalvia un post d'aquells que no s'haurien de publicar (tot i que aquest no sé si l'hauria publicat, escrit segur, això sí).

Primer esborrany del contracte

2007-09-04T11:33:00.000+02:00

Acabo de posar sucre a un iogurt ensucrat. Si els compro ensucrats per no haver de posar-m'hi sucre. Me l'anava menjant i pensant si que és cremós. De debò, pensava cremós, no dolç!
Bé, després d'això he decidit publicar el primer esborrany del contracte. He de fer una advertència, aquest post no s'escau a aquest bloc, però m'he divertit fent-lo (encara que fa certa vergonya). He de fer una segona confessió, excepcionalment, m'he autocensurat una mica. Aquí va:

1 (i més important).- La nostra relació és única i exclusivament sexual
2.- El punt anterior comporta l'establiment de períodes refractaris en els que es recuperaran forces i es podrà sortir a prendre l'aire, anar el cinema, etc.
3.- Es reserva per dormir el cantó dret del llit al membre masculí (quan dic membre vull dir persona, eh!) i l'esquerre a la part femenina. Per què? No en tinc ni idea, però sembla que és així.
4.- No es permet sota cap circumstància petar els grans al contrincant (en principi, tampoc en fases posteriors).
5.- No es permet l'entrada al lavabo quan l'altre està fent les seves necessitats.
6.- Es permet un únic atac nocturn (o matiner) per nit. Tot i així, s'intentaran respectar les hores de son de l'altre.
7.- Prou és prou. Excepte quan el prou no sigui prou, sinó segueix. (Això he escrit?)
8.- No s'admeten (i això és molt important) condons amb gust de coco.
9.- No es pot mossegar l'altre! Bé, almenys, no gaire fort!
10.- Ambdós tenen ús de fruit del cos de l'altre, però el propietari és un mateix. (Estic pensant que això comporta que per vendre el propi cos es necessita la conformitat de l'altre :S)
11.- Punt molt important. Els peus freds han de ser escalfats, el paraigües s'ha de compartir quan plou i s'ha de gratar l'esquena de l'altre si aquest ho requereix.
12.- Les discussions del tipus: què farem per dinar? tenen una durada màxima de 10 minuts, passat aquest temps si no s'ha arribat a un acord es va a dinar a fora.
13.- Seguint en el tema de l'alimentació. De tota la vida, a les amanides s'hi posa sucre!
14.- Les pessigolles són permeses, però amb certes restriccions establertes en un contracte (o el que sigui) posterior.
15.- S'admeten un màxim de 3 bromes per dia sobre l'edat de la individua.
I apa, per avui prou de lleis!

Egocèntrica

2007-09-03T23:44:00.000+02:00

Tinc un altre post. Sóc una egocèntrica, que només parla d'ella mateixa. Fi del post. No cal remenar la merda i, a part, seguir escrivint seria caure-hi irremeiablement. Cosa que vol dir que no tinc remei. Oh! Altre cop jo! Prou!
PS: Per evitar malentesos, encara que hi hagi dos posts, estic molt bé!

Sóc esquerpa

2007-09-03T23:19:00.001+02:00

Avui, m'han dit que he escrit un correu com els informàtics. O sigui, curt i concís. De fet, entre nosaltres, m'ha dit que havia escrit un correu "borde". No era la meva intenció ser borde! Però m'ha sortit així. Serveix d'excusa que tenia la paella al foc? Serveix? Crec que sí, hauria de servir.
No, no serveis, el fet és que els meus correus solen ser així (si exceptuem els comiats, potser).
No sé, començo a pensar en per què el correu era així? Més d'un cop, he tingut problemes en els escrits que allò que deia ha sigut mal interpretat, però no era la meva intenció. És que a mi no em van les garlandes ni les històries, no sé, s'escriu el que s'ha d'escriure i punt.
Quan estudiava, l'estratègia era genial: capacitat de síntesis en deien. Però a la vida "real" m'estic adonant que no funciona. I que hauria d'aprendre a posar més pa a les coses. Ho dic de debò.
No sé, algun cop, també, m'ha passat que explico una cosa, una d'aquelles coses que costen d'explicar i que, per tant, és molt important que l'altre escolti i la "cosa" en qüestió queda enllestida en dos minuts. Joder! Si acabo d'explicar una cosa íntima, personal i molt important per mi, no pot acabar en dos minuts de conversa! Però la culpa és meva, per explicar-ho en 30 segons quan hauria de passar-m'hi molta estona.
Ummm... Tot plegat, m'adono, té relació amb el tema recurrent de sempre: la timidesa. Així m'estalvio paraules, així tinc menys possibilitats d'explicar-me malament, de que em contradiguin, de no saber-me defensar... Ja està ja he dit el que volia, anem a una altra cosa? Però ostres, una part de mi vol anar a una altra cosa i l'altra no.
I arribo a aquest final d'aquest post en el que no s'entén res de res sense entendre res de res. Com sempre. I si parlem d'una altra cosa que sigui menys important? I en la que no hagi de donar explicacions?

Feina, excuses i posar-se les piles

2007-09-02T21:33:00.000+02:00

Demà, treballar. No, no, no en tinc ganes. He de trobar algun tipus d'al·licient a la feina, però sincerament, ara mateix, se'm fa molt difícil trobar-li i cada dia més. El problema és el de sempre: posar-se a buscar feina i canviar fa molta mandra. A part, què vull fer? No tinc clar per on tirar.

No tinc cap vocació jo,. Sóc una mica com el cul d'en jaumet, però no ho puc ser en totes les conseqüències pel problema de sempre: la por.

Em sembla que puc arribar a pencar molt si la feina m'interessa, però sinó... confesso que em penjo i, sense adonar-me, m'ho acabo tirant a l'esquena. La meva suposada responsabilitat desapareix quan és alguna cosa que no m'escau i una cosa em pot no escaure per molts motius... O potser, això és l'excusa que em poso a mi mateixa per no fer el que haig de fer. Potser, comença a ser hora que em posi les piles en tot (com sempre començo parlant d'una cosa i acabo parlant d'una altra) i deixi de buscar-me excuses. Les excuses són vàlides fins a cert punt i ara no en tinc cap ni una. No tinc cap excusa per no ser feliç, ja està bé de tantes punyetes!

Meme del 8

2007-09-01T16:07:00.000+02:00

L'Anna Tarambana em va passa el meme del 8 i mira el faig perquè diuen que porta malastrugança (bonica paraula) no fer-lo si te'l passen, per això i perquè és ella, perquè el meme aquest em fa gràcia i perquè d'alguna manera havia de tornar després de 4 dies sense publicar. Em sembla que aquesta frase té molts "perquès".
En aquest meme, s'han de dir 8 coses d'un mateix que els altres no sàpiguen, cosa que en un bloc com aquest és difícil de fer perquè el que vull explicar (que no vol dir que es pugui, la majoria de vegades no es pot, però ho faig igualment) ja ho explico i el que no vull explicar, francament, ara no ho explicaré per molt que m'hagin passat un meme.
Apa, prou de xerrameca i al gra. Aquí tenim les 8 confessions, moltes faran referència al món blocaire (sospito perquè ara mateix, encara no tinc clars quin seran els 8 punts):
- 1. Tinc un post pendent de fa un temps. És un contracte, però no qualsevol contracte: El Contracte. El problema és que no tinc clar tots els punts del contracte ni que entra dins d'aquest contracte i què no. I apa, com que sóc així, ara deixo amb el dubte.
- 2. La desaparició d'arxius i el silenci d'aquest dies va ser per motius laborals i perquè m'ha fet por que algú del meu entorn laboral m'hagi descobert (si és així, saludo a la persona: hola, què tal?). Però m'he adonat d'una cosa, el fet que descobreixin el teu bloc no vol dir que el llegeixin, de vegades, pequem d'egocèntrics o de creure que el que faríem nosaltres ho fan tots.
- 3. He conegut en viu i en directe i de forma deliberada a dos blocaires, però sentint-ho molt, a mi no en veureu amb trobades multitudinàries (o sigui més de què? dues persones?)
- 4. Tinc els plats del dinar per rentar i el llit per fer (què passa? només deia alguna cosa que no sabéssiu de mi). Ah! I em convé una dutxa ara mateix!
- 5. Saltar a corda no se'm donava gaire bé i clar com que no se'm donava bé, em tocava parar, ergo, no tenia oportunitat d'aprendre'n. O sigui, un peix que es menja la cua.
- 6. Ei! El 6 i el 9, en realitat, són el mateix número. Serà que les casualitats no existeixen? (Les normes no establien que els 8 punts haguessin de ser comprensibles, prohibit demanar explicar perquè, en realitat, no n'hi ha cap).
- 7. El meu armari està molt desendreçat. Encara tinc pendent el canvi de roba de l'estiu, però diria que a aquestes alçades ja no cal.
- 8. Amb segons què no tinc gaire vergonya i això constitueix un misteri irresolut de la meva persona.
Apa, ja he fet el meme i no li passo a ningú, però a qui li faci il·lusió fer-lo que l'agafi.
Petons,
Tirai (ui! és que últimament escrit més correus que posts, perdó)

Silenci, potser?

2007-08-27T21:43:00.000+02:00

Hauria d'haver tingut més vista i, sobretot, m'hauria d'haver controlat una mica més. No ho he fet, no passa res. Potser, ara, no estic fina, però ja em passarà, trobaré la manera.
Si que hi havia raons "personals". Bé, no exactament, tant és. No pot anar tot bé. Però no passa res.
Silenci durant uns dies? Ja veurem. No sé, però he d'estar més atenta. No passa res.

Sóc una noia fàcil

2007-08-27T14:27:00.000+02:00

Ahir, vaig dir aquesta frase, fins i tot, la vaig repetir. No sóc una noia fàcil, així, en general. Ni tan sols en particular. No va d'això el post. De fet, és que em vaig adonar que era la primera vegada que parlant de mi mateixa deia noia i alguna cosa interiorment em deia que no m'esqueia.

Per un moment, vaig estar apunt de reformular la frase: sóc una dona fàcil. Buf! És que trenta anys ja pesen i sembla que comencen a influir en la meva manera de parlar. I semblarà una ximpleria, però ja m'està bé ser una dona i deixar de ser noia. M'agrada. No vull tornar als 20 anys (els 27 o 28, potser sí, hehe). Tinc les meves misèries, hi ha moltes coses que s'haurien de millorar, però, també, n'hi ha moltes que progressen adequadament i n'hi ha que no van ni amb rodes. Però m'agrada estar a la meva pell, fins i tot, quan apareix tot allò que no m'agrada.
D'acord, i ara, agafaré i tot això que he escrit m'ho repetiré molts cops, però molts, i encara més, fins que m'ho acabi creient.
Umm... com és que SEMPRE (o molts cops o de vegades) començo parlant d'una cosa i acabo parlant d'una altra?

Sobre el bloc

2007-08-26T21:26:00.000+02:00

L'objectiu bàsic d'aquest post és fer que l'altre baixi avall, o sigui que (com sempre, d'altra banda), que ningú s'esperi res de bo d'aquest post. Començant per mi mateixa.

Em trobo amb un altre diumenge al vespre dubtant si anar a fer-me una dutxeta o sopar abans. Les dues coses em convenen.
Què puc explicar? Podria explicar que... no, això no. Podria explicar això altre... buf! no!
He traït al bloc. Sí, sí, l'he traït, però és que les coses han anat com han anat. No sento remordiments ni res, clar que no. Però l'he traït. Hi ha algun confessionari de blocaires? Jo el necessito. "Senyor, he pecat, he incomplert el meu primer manament de la meva pròpia llei del bloc".
No m'agradaria que el bloc canviés. O sigui, que intentaré seguint etzibant-les tal com ragen i autocensurar-me el mínim. Hi hauria una altra alternativa, és clar, obrir un altre bloc, amb un altre nom, tot diferent, però és que m'estimo la Tirai i quan sento o veig escrit "Suc de llimona" penso en mi. No m'agrada aquesta sol·lució. Ara mateix, només se m'ocorre una opció... que no explicaré, clar que no. No serà fàcil, però sí, divertida!

Dissabte tarda

2007-08-25T15:18:00.000+02:00

Estic a casa els pares. Segueixo dient casa els pares, ho faig expressament, em nego a canviar la manera de dir-ho.

Internet va molt lent. Vull escriure alguna cosa, però no sé què, o sigui, que probablement això serà un d'aquells escrits sense solta ni volta. Sospito que la tarda se'm farà llarga, miro la finestra desitjant que a la nit no plogui.
Fa una estona he vist dues de les meves nebodes. Poca estona. M'agradaria veure-les més sovint, a la petita, si no anés amb sa mare, potser, no la reconeixeria. Buf!... millor que no continuï per aquí que em fotré de mala llet i no tinc ganes de fotre-m'hi. No en tinc gens de ganes d'estar de mala llet. Com sempre, però em capfico excessivament per coses que no m'haurien de preocupar tant. Però tinc por que tot s'enfonsi els meus peus. Sé que no hauria de tenir aquesta por, que això pot passar tant si la tinc com si no, és més, la mateixa por pot provocar que això passi.
Però, hi ha una altra por. És allò de "no sé qui sóc" que arrossego, bé, que arrossego des de que hauria d'haver començat a saber qui sóc. I el pitjor de tot, és que potser no sóc ningú. Buf! Això sona molt fort, tampoc, és això. N'estic tipa d'aquesta manca de seguretat i d'aquestes pors! No en vull saber més, vull guardar-les en un calaix amb pany i forrellat i oblidar-me d'elles. Però tots sabem que això no es pot fer. I la millor sol·lució és ser més llest que elles, que no vol dir més valent, sinó més llest. Esquivar-les, enganyar-les, fer-los-hi creure que tenen el terreny guanyat i llavors, zas, sortir fent zig-zag a 200 km per hora pel cap baix.
La teoria la domino, mai he tingut gaire problemes amb la teoria, però la pràctica... Comença a ser hora que la pràctica funcioni, comença a ser hora que tot vagi bé. I de fet, de mica en mica, tot va millor, el problema és que quan em trobo amb un entrebanc no el sé veure, només, com això, com alguna cosa normal amb la que de tant en tant em trobaré i que no passa res. No passa res, no passa res, no passa res, és normal, potser, fins i tot bo... Quantes vegades m'ho he de repetir per arribar a creure-m'ho?

Petita

2007-08-25T00:00:00.000+02:00

Em sento petita, em sento molt petita i tinc fred.
Ara, mateix l'únic que vull és no pensar en res. Vull estar sola. O sigui que acabaré el post i em ficaré al llit abraçada al meu coixí, sense pensar.
Després, estaré millor, però ara no vull pensar.

D'on han sortit aquestes arracades?

2007-08-24T05:13:00.000+02:00

Això que m'acaba de passar no m'havia passat mai. I després que ahir no reconegués a una noia amb la que havia treballat l'any passat, començo a preocupar-me. .

Confesso que tinc certa debilitat per les arracades, confesso que en tinc bastantes (la majoria, per no dir totes, no valen un ral), però d'aquí a no reconèixer unes arracades com a meves, n'hi ha un bon tros. No sé, potser estan relacionades amb algun fet traumàtic que he oblidat (Hola Sigmund) o potser, són el primer símptoma d'una malaltia relacionada amb la pèrdua de memòria no sé si preocupar-me o no.
Anem a la pel·lícula dels fets. M'he desvetllat i m'he posat a jugar amb la capseta que tinc a la tauleta de nit amb algunes arracades. I m'he trobat amb unes arracades que no sé d'on han sortit! Com que hi ha una lluna i una estrella, he pensat que eren d'una amiga a la que li agraden especialment aquestes coses, però a ella li agraden petites. Aquestes són més el meu estil que el seu. Per tant, si estan a la meva caixeta i són el meu estil, han de ser meves. Però d'on han sortit? De debò, no recordo haver-les comprat ni que me les hagin regalat. Ho trobo molt estrany.
La foto m'ha quedat fatal, però les arracades són aquestes:

Afotu

2007-08-23T22:33:00.000+02:00

Tinc una foto de carnet que em vaig fer cap al maig. És aquella del DNI. Estic seriosa perquè no sé riure (ni somriure) quan em fan fotos. Ho trobo antinatural. A part, no m'agrada el meu somriure perquè tinc la boca massa grossa. Manies, alguns dirien. Tant és! No vull pas parlar d'això. Vull explicar que des de fa uns dies cada vegada que veig aquesta foto no m'hi reconec. És estrany, però és així. No és que ara em passi el dia rient i de bon humor, no és exactament això, segur que la majoria de vegades m'assemblo molt a aquella dona de la foto. Però, no sé com explicar-ho: ja no sóc jo. Espero que aquesta sensació em duri!
PS: No he pogut evitar inaugurar una nova categoria amb aquest post: Sensacions i m'agrada!

Autonomia

2007-08-22T11:59:00.000+02:00

Algú em diu coses que no hauria d'haver fet o coses que hauria d'haver fet i perquè. És la seva feina i a mi em toca suportar-ho estoicament i seguir. Ja sé que hauria d'haver fet això, però no ho vaig fer i l'altre hauria de ser prou intel·ligent per adonar-se que jo ja ho sé això. Però no passa això o potser sí, potser només ho diu perquè li toca. No m'agrada la situació, però hi ha coses.
De vegades, et demanen que facis coses en les que no estàs d'acord. Amb això, no puc! I normalment, aquestes ordres m'entren per una orella (en concret la dreta) i em surten per l'altra (o sigui, l'esquerre). De vegades, però no em queda altra opció que complir l'ordre. Llavors, és quan ho faig malament, no expressament, clar que no, però alguna coses sem rebel·la i és nega a complir aquella ordre tant ximple.
No m'agrada que em manin i, tampoc, sé manar. Poques vegades m'hi he trobat manant (per no dir cap), però el meu instint (o com se n'hi vulgui dir) em diu que no en sabria pas. I gairebé, m'enorgulleix no saber manar.
Hi ha gent que de manar no en sap, però tenen una capacitat extraordinària per fer-te anar per allà on volen que vagis sense que ni te n'adonis. Amb aquests temes sóc ben curta de vista i no me n'adono de quan passa. No m'agrada.
Diria que la meva situació ideal és la d'autonomia, sense gaire (gens és molt difícil per no dir impossible) poder per sobre i sense cap subordinat per sota. És el que vull ser autònoma.

Llàgrimes

2007-08-21T09:34:00.000+02:00

Vinc de ca la Lluna i m'ha inspirat un post.
Hi ha persones que es davant d'una pel·lícula de llàgrima fàcil es posen a plorar ja només amb els títols de crèdit del començament. Semblarà una tonteria, però m'agradaria ser una mica així.
A mi, em costa molt plorar en una pel·lícula. Bé, almenys, normalment. De vegades, ploro més fàcilment amb una sèrie de televisió la mar de xorra que amb una pel·lícula.
Aquesta dificultat per plorar amb pel·lícules, m'ha fet pensar més d'un cop que sóc una persona insensible o freda o amb poca capacitat de posar-se a la pell de l'altre o no sé... Potser és simplement que no em deixo endur per l'emoció i que no deixo de ser mai conscient que "allò" només és una pel·lícula, ficció. I de fet, ara que hi penso, és un dels records que tinc de petita, a algú dient-me: "Tranquil·la, només és una pel·lícula".
No sé, el cas és que m'agradaria plorar més fàcilment davant de pel·lícules perquè, després, de fer-te un tip de plorar, et sents millor. Però, jo, si em faig un tip de plorar és que estic molt malament i les llàgrimes no s'aturen i acabo amb les galtes adolorides i els ull amb coïssor.
Amb això últim que he escrit, estic dient que això no només em passa amb les pel·lícules. També, em passa amb la vida real: em costa plorar i això em fa sentir insensible i freda. Potser, en sóc.
I aquí, apareix un altre record. Tinc 7 o 8 anys, és l'estiu i un nen em dóna un regal: és una capsa de música amb una ballarina que balla. Em poso a plorar com una magdalena davant del desconcert del nen i de les paraules de la meva àvia que no he de plorar. Em sento malament, no li he donat les gràcies... Algú m'hauria d'haver dit que era genial que em posés a plorar d'aquella manera. Vull aprendre a plorar altre cop.
Aquest suc de llimona té un excés de sucre, oi? En fi, deu ser el que tocava.

Vergonya

2007-08-20T19:22:00.000+02:00

No sabria dir com va la conversa que tenim tot sortint del restaurant xinès, em sembla que és perquè tinc fred que acabo a cavallet seu. Sí, sí, no s'entén, és igual, jo sí que m'entenc. El cas és que em porta a cavallet per un carrer quasi buit.
I aquí, és on el "quasi" és important, perquè des de l'altra banda del carrer em sembla (de fet, n'estic gairebé segura) reconèixer una persona. Tot i que, no entenc què hi fa al meu barri.
Avui, les meves pitjors hipòtesis s'han confirmat: era ella! Sí, m'ha dit: Em sembla que ahir et vaig veure. Em poso a riure i em pugen els colors a la cara, li confirmo les seves sospites que aquella era jo i li dic: "sense comentaris". Ella diu: "Quanta energia!" i jo dic: "sí, la d'ell".
La dona en qüestió és la meva jefa!
Quina vergonya que he passat! Però el millor de tot és que no m'importa gens! Segons com tinc molt poc sentit del ridícul i molt poca vergonya encara que en tingui. Ja sé que això no s'entén, però jo ja m'entenc.

Diumenge

2007-08-19T21:23:00.000+02:00

Som diumenge al vespre. I em trobo davant de l'ordinador sabent que no tinc res a dir. Bé, això no és cert: ha sigut un gran cap de setmana. Si hagués de trobar una sola paraula que el definís seria: jugar. O potser no, potser seria somriure o potser, vés què, dic mirada o... o. Bé, em sembla que no em puc quedar amb sols una paraula, seria injust pel cap de setmana. Demà toca treballar i no, no en tinc ganes, però no em fa res perquè vol dir que faltarà menys pel proper cap de setmana. Perquè hi és i això és l'únic que importa.
Aquest post no té cap mena d'interès, però sóc incapaç de parlar de cap altra cosa, de la mateixa manera, que no em puc estar de dir-ho.
Quina ràbia que fa aquest post! Ara que hi penso, quina ràbia que em faig a mi mateixa!
Sospito que si aquest bloc tenia algun interès, ara mateix, l'ha perdut. Però, de moment, ho sento molt ja em va bé! Ja veurem cap on seguirà el bloc perquè deixar-lo abandonat segur que no li deixo.

Desapareix

2007-08-17T05:43:00.000+02:00

El tinc entre els braços, però va desapareixent i em trobo abraçada a la tigressa com si tingués 5 anys i no pogués dormir sense el meu nino preferit. Tot i que, als 5 anys no m'adormia abraçada a cap nino, 25 anys, després, es veu que sí que les faig aquestes coses. De vegades, crec que ja sóc adulta i tot.
El somni es repeteix una vegada i una altra, però no sóc incapaç de descriure què passa. Fins que m'acaba desvetllant del tot.
Desapareix. Em fa por no encaixar al seu món. Som de dos mons diferents. A mi m'atrau aquesta diferència, potser, perquè és el món al que hauria viscut si hagués fet una altra tria fa molts anys. És l'oportunitat. Què hauries sigut si haguessis optat per....? Fins i tot, és l'oportunitat: Què hauries sigut si haguessis nascut a...? Buf! Pensant-ho bé, no és això. Encara que la meva tria hagués sigut una altra, això no hauria sigut el que hauria tingut. Tot i així, la diferència, les diferències, m'atrauen quasi tant com les similituds.
Però, com ja he dit, em fa por no encaixar-hi, Em fa por que un dia ens llevem i descobrim que els nostres dos mons són irreconciliables.
Potser, no hauria d'escriure això, potser no. Però que ningú es pensi que això que dic aquí, no gosaré dir-ho cara a cara, sí que ho faré. Però, també és cert, que és una discussió que encara no toca, però ho diguem o no, el nostre pensament (de la gent, en general) va més enllà del demà, de l'avui que és l'únic que m'hauria d'amoïnar.
He escrit tot això i m'adono que, tot plegat, ja no té importància. Escriure-ho ha fet que deixés de donar-n'hi. El que importa és l'avui i el demà, és la única manera de construir un demà passat. (Buf! que profund m'ha quedat això, no? Ho puc esborrar? :p)

Una psicòloga en potència al tren

2007-08-15T20:52:00.000+02:00

Estic al tren, cansada. No faig res especial. No sabria dir on tinc al cap en aquest moment, però els meus pensaments ho són tot menys foscos.
S'acosta una noia, deu tenir uns 18 anys, la conec de la feina, però poc. És una noia que no sé perquè m'incomoda. No m'hauria d'incomodar una noia de 18 anys, però mira és així. No em vull torturar amb això, ja en tinc prou amb que em passi. Ja, ja, em cohibeix la majoria de gent que conec poc. Ja he dit que no em vull torturar per això, o sigui, que si us plau, deixem-ho.
S'ha assegut al meu costat i ha començat a xerrar. La conversa ha sigut genial, o millor dit, el monòleg les meves intervencions han sigut escasses.
De seguida, m'ha preguntat si estava bé, li he dit dos cops que sí.
Després, d'unes mirades d'aquelles que sembla que et llegeixen el pensament, ha dit el que jo temia:
- Saps? Què penso que has deixat la teva parella allà.
Si no m'hagués agafat desprevinguda, hauria sortit per la tangent fent com si no. Però li he confessat que sí. I com qui no vol la cosa li he dit que feia molt poc que estàvem junts.
Resposta sorprenent de part seva:
- Així, no has tingut temps de dependre sentimental d'ell/ella (10 punts per ella per no haver suposat que era home)
Després, no sabria dir què m'ha dit exactament. Deia que ella no es volia enamorar, que la gent buscava omplir un buit amb la parella i que era un error. M'ha parlat de la dependència sentimental de l'altre, que no la volia. M'ha dit que rere cada enamorament hi havia un desig inconscient de fotre un polvo. Bla bla...
Buf! M'hauria agradat tenir un magnetòfon per gravar la conversa. També, m'ha dit que segur que arribaria a casa i em deprimiria, que començaria a donar voltes i tal i pasqual. També, ha dit que el primer que faria arribant a casa és trucar. Confesso que, en això, ho ha encertat, però era per explicar-li l'encontre amb ella.
No he sabut donar-li la meva opinió i em sap greu. Però ara aprofito aquest bloc (que no sé perquè, però no m'estranyaria que llegís per dir la meva).
Sovint, busquem omplir els buits interiors en la parella. No dic que jo no ho estigui fent o estigui apunt de fer-ho. No ho sé. Sé perfectament que els buits no els omple cap parella, però saber-ho no farà que no ho estigui fent, saber-ho només és això, ja està. Però si per no córrer aquest risc, he d'evitar enamorar-me... buf! Ho sento, però això no ho faré. Ho sento, però tinc moltes ganes que això funcioni i penso intentar cultivar totes les facetes de la meva vida per evitar confondre'm amb l'altre.
Dependre sentimental? Sempre depenem sentimentalment dels altres. El cas és no dependre única i exclusivament d'una persona. Em fa por que això em passi, ho confesso. Però intentaré que això no succeeixi. Intentaré que això no succeeixi per dos motius: per mi i per la relació que acaba de començar.
Trobar algú, no suposa la resolució de tots els meus problemes. Segurament, rectifico segur, me'n sortiran de nous. Però estic segura que val la pena intentar-ho. Ja veurem com va.
Respecte a allò de fotre un polvo. Buf! Ho tinc molt clar, si no tens ganes de "fotre un polvo" amb la teva parella és que alguna cosa falla. Però hi ha alguna cosa més. Per fotre un polvo (perdó per reiterar l'expressió), no em cal tenir parella. Ni tant sols em cal tenir parella per fer l'amor. Què hi ha darrere, doncs? Bé, això no té una resposta fàcil, segur, que n'hi ha més d'una. La meva, encara, no la sé o, potser, no la vull dir, no sé. Però no és fotre un polvo, ni tant sols tenir sexe assegurat.

Inconscientment

2007-08-14T17:13:00.000+02:00

De debò. No em creus? No ho vaig fer expressament.
No sé. És aquella part, aquella part de nosaltres mateixos que sap coses que nosaltres mateixos no sabem.
No m'explico, ja ho sé. I això sona molt esotèric. No és la meva intenció sonar esotèrica. No sé què és.
Un moment màgic? Pot ser que la màgia malgrat tot existeixi, pot ser. Però la màgia no pot fer res en contra de les pròpies pors. La màgia, en aquell moment, se'n va. Diu: "Ja t'he fet el regal. Ara espavila't. És cosa teva. És el què volies, oi?. Ja ho tens!"
La pregunta és: "Ha arribat al moment que toca?" Ha arribat quan toca.
Ara, crec que sí. De fet, ara mateix, n'estic convençuda, d'aquí dos segons, no ho sé.
De moment, tot ha sigut fàcil. Sí, la por de tant en tant, ha fet acte de presència intentant a tota costa espatllar-ho tot. Però, saps què? No ha pogut.
Espero que d'aquí cinc minuts, d'aquí dues hores i, sobretot d'aquí, dos mesos continuï creient que era el moment. Ho espero de debò. Però, i a això és el millor de tot, espero que si d'aquí dos mesos m'adoni que no era el moment, si passa això, espero que no em penedeixi de res i espero que no m'enfonsi.

Mirades

2007-08-11T00:40:00.001+02:00

De vegades, les mirades et fan sentir incòmode de tant intenses com són. Avui, m'he trobat amb mirades així al tren. Aquestes mirades no deixen de ser una agressió. He passat una mala estona, si arriba a ser durant tot el trajecte canvio de seient, de debò. És molt desagradable.
No deixa de ser curiós com una cosa a priori tant inofensiva com la mirada, ens pugui fer sentir tant incòmodes. Com a mínim això és el que m'ha passat.
Però posem-nos en el cas d'una mirada intensa, però consentida. Buf! Aquesta et fa sentir... Em manquen paraules i capacitat per explicar-ho.

Mareig

2007-08-09T22:34:00.000+02:00

Si em pessiguen no em treuen. Tampoc, em treuen el somriure dels llavis.
1000, 1100, 1200 o 1300 petons. Potser, potser menys, però tant és.

Una samarreta grisa: Today is the most important day of my life. Herba, gespa, mil abraçades qu et fan sentir el cel.

Un somriure que val per mil i una mirada que ho diu tot.
La por, el pànic no s'ha esperat a l'hora convinguda, però tant és. Deixeu-me no tocar de peus a terra, deixeu-me ser feliç.
Aquest post no és prou. Aquest post no ho diu pas tot
Wah yeah!

.

Tinc un formiguer

2007-08-09T11:59:00.000+02:00

Tinc formigues a casa. Bé, potser, ara ja no. He encarregat la feina bruta de matar-les a ma mare. M'haurien de fer vergonya, oi? amb trenta anys? Doncs, no me'n fa gens ni mica.
El cas és que, de vegades, les formigues es passegen per allà on no els hi toca: dits, cames, mans,... I ahir sentia com si una formiga estigués a la meva orella. I clar, vaig començar a imaginar que el forat de la meva orella era el forat del formiguer, però clar, els formiguers són molts llargs. Total que si el forat del formiguer és la meva orella, el formiguer pròpiament dit és el meu cap. O sigui que res, tinc formigues al cervell.
Després, de fer aquest "gran" descobriment, ho he entès tot, però tot tot! Els meus canvis d'estat d'ànim són culpa de les formigues! ;-)

Escriure

2007-08-08T21:59:00.000+02:00

Continuo escrivint. No sé perquè, però tinc necessito d'escriure. Escriure per entendre, per entendre'm. I m'he posat a escriure i m'he adonat d'una cosa. Una cosa que ja sabia, en realitat, tinc molta por, moltíssima por de mi mateixa, de les meves reaccions, de les meves actituds, de tot. Més que de qualsevol altra cosa, per això, les pors es van succeint unes a les altres. Sí, tinc por de mi mateixa.
Però no sabria dir perquè. Em fan por les meves reaccions desmesurades resultat de desconsol o de la desesperança. Em fa por patir, me'n fa molta i ja sé que això va amb el fet de viure, ho sé i racionalment si he de triar entre una gàbia d'or o la llibertat, trio sense dubtar-ho ni un segon ni una milionèsima part d'aquest segon, la segona. Però hi ha una part de mi que no lo fa gràcia aquesta tria diu:
- Sí, home! La que hauré de patir seré jo. Tu raó no m'ajudaràs pas gens.
M'adono que el que escric no té sentit. La raó és la part poruga de nosaltres mateixos. Bé, no és la raó, és la ment. La ment és la que aquests dies m'ho fa passar malament (hi ha estones de tot, és clar). Crec que és el cor, però, no, no és ell. Ell em crida: estima! Estic tip d'estar petrificat. N'estic ben tip. Ho crida, però ningú el sent.
I sabeu què m'acaba de dir la ment? M'ha dit que això és com molt cursi, que només falta que em posi a lloar l'Alquimista.
N'estic fins els ovaris de tenir por de mi mateixa, de fer-me mal ara per no patir després, d'amagar-me, de no voler estimar, de viure a mig gas. En definitiva, de ser única i exclusivament un cabasset ben ple de pors. N'ESTIC BEN TIPA DE TENIR TANTA POR! Joder! Ja n'hi ha prou, no? Ho vull cridar i que se n'enteri qui se n'hagi d'enterar sigui la ment, sigui la raó, sigui el cor o sigui l'estomac. PROU! PROU! És que tot té el seu límit! Ja està, estic emprenyada! Toca el dos por dels collons! Va, vinga toca el dos!
Ah! Ets més valenta? Encara t'alimento? D'acord, d'acord. Així, potser que pactem. No sé, et dono els propers dos minuts. En aquests propers dos minuts et deixo fer el que vulguis, no et posaré traves.
Vinga, són les 22:19.
Ja! Les 22:21. Apa, ja sé que has pogut fer poca cosa, però fins demà a aquesta hora no et vull tornar a veure.
(Si el sistema funciona, el patento!)
PS: Estic fatal! Acabo d'activar una alarma al meu mòbil a les 22:19 i li he posat por com a nom! Les coses o es fan ben fetes o no es fan.

Obsessionada

2007-08-08T12:24:00.000+02:00

Em sembla que m'estic obsessionant. Perdó, no m'estic obsessionant estic obsessionada amb les meves misèries i això no és gens bo. Hauria de trobar una cosa que m'apassionés, que m'engresqués. Envejo a les persones que troben una cosa que les entusiasmi prou. Els meus entusiasmes solen durar ben poc. No sé em costa trobar coses que m'apassionin, que em facin vibrar, però, ara, ho necessito més que mai per deixar de mirar-me el melic i autocompadir-me i lamentar-me. Ja n'hi ha prou! Home, quan n'aprendré?

Una mica d'autocompassió

2007-08-07T18:59:00.000+02:00

Estic trista i emprenyada. trobo que no és just. Ho sento, però ara mateix crec que no és just. No és just per mi. Em mereixo molt més del que tinc, ho sé. Ho sento, em sembla que, normalment, no dono les culpes del que em passa o del que em deixa de passar ni altres ni al destí. Però, ara sí, ho faig. Potser no hauria i ja sé que això és autocompassió, ho sento. No és just, no he fet altra cosa que lluitar i seguir endavant, malgrat tot. Comença a ser hora que en tingui la recompensa. Ho sento.

St. Marc, sta Creu, sta. Bàrbara no ens deixeu

2007-08-07T08:00:00.000+02:00

Les tempestes d'estiu de la meva infantesa tenien un lloc a casa l'àvia i a un lloc concret de la casa: l'habitació més propera al pati, la que tenia una porta que donava al carrer que els nous propietaris van tapiar. I tenien, com no, una oració: st, Marc, sta. Creu, sta, Bàrbara no ens deixeu.
Un cop havia acabat de ploure sortia el carrer. Ara, parlaria de l'olor de terra humida, de la sensació que tot és més net, de la fresqueta... Però no cal que ho faci.
Tinc la sensació que ara no hi ha tantes tempestes d'estiu. Ahir, era més una excepció que l'acompliment de la regla de les tardes d'agost (a veure si avui es repeteix). Ahir, no vaig resar, confesso que ni tant sols vaig tenir la preocupació de desendollar l'antena de la tele (una tele petita i sense comandament).
La tempesta em va sentar genial. Va suposar una injecció d'energia. M'agraden les tempestes estan en consonància amb la meva naturalesa. Arriba un punt en tot ha d'esclatar, ha d'explotar, per, després, poder recomençar una i 100 mil vegades. Sóc aigua.

S'ha acabat

2007-08-06T15:35:00.000+02:00

Ara, em sembla que és definitiu. No sé si és un bon moment, però les coses van com van. La setmana passada vaig tenir una recaiguda, no me'n penedeixo. Però, ara, ja ens ho hem dit. Ha estat bé, però era una relació que s'havia allargat en el temps només, per no sé, per comoditat, per por, no sabria dir-ho.
Feia molt de temps. No sé si algun cop tornarem a recaure, no ho descartaria, però jo feia massa que sabia que allò no és el que volia. No sabria explicar perquè continuàvem. Segurament, ell no s'havia plantejat mai res. Jo que, com sempre, penso massa.
Trobaré a faltar tenir algú a qui recórrer en aquests temes. Però, bé, tampoc m'escalfava els peus a les nits. Sort que he trobat altres suports, que no són exactament el mateix, però que m'entenen millor. Sort, n'hi ha!
No sé què vull. Però això feia massa que durava. Buf! No sé si he triat bon moment. És estrany, els "sís" costen de trobar els "nos" només cal dir-ho. "No sé si vull continuar" "D'acord". Ja està. Un "no ho sé" és un "no", un "no" és un "no". De vegades, fins i tot, un "sí" és un "no".
Espero els "sís" que siguin "SÍS" de debò.

A veure que surt

2007-08-05T14:17:00.000+02:00

Aquest és un post: "a veure què surt". Bé, la majoria ho són.

Com és que hi ha coses en les que no t'importa ser la segona o la tercera o la cinquanta-novena? I hi ha coses en les que no, ho sento molt, però en això no em conformo amb aquest lloc? Encara que, potser, aquest lloc és un lloc genial, en el que no ets la primera, però, ostres, que està molt bé! Però no, mira, en això no en tinc prou i no em serveix que em vinguin i em diguin que ja ho seré per altres coses. no em serveix, per les altres coses no vull aquest lloc.
Com és que, de vegades, una cosa positiva significa que hi ha tantes coses negatives al darrere? I sobretot, com és que no renunciaries per res a aquesta cosa positiva? Com és si vol dir que hi ha moltes coses negatives al darrere?
Em sembla que hi ha persones que no busquem la felicitat, potser ningú la busca. Busquem trobar aquella nena que ens miri als ulls i ens digui: "Ets així. I ets genial sent així, encara que, de vegades, això et faci sentir trista". Potser no busquem la felicitat, potser, busquem transcendir. N'hi ha que per fer-ho busquen fills, n'hi ha que escriuen un llibre, componen una simfonia o pinten un quadre. Hi ha moltes maneres d'intentar-ho, n'hi ha que no tenim clar com fer-ho ni què coi vol dir la parauleta dels nassos, però que, d'alguna manera, ho intentem.
Busquem la felicitat, però no a qualsevol preu. I ara que resulta que el creia el més important, resulta que no l'és: què és el més important? Potser les mirades, potser algunes mirades, potser totes les mirades, però, sobretot, la pròpia mirada. I potser, no segur, aquest post està quedant... està quedant fatal, com si jo sabés la resposta de res... És la tirai pseudometafísica. De vegades, surt la tirai dramàtica (quina por que em fa aquesta). De vegades, surt la tirai dolça. De vegades... Millor acabar el post.

Sóc tímida i què passa?

2007-08-04T21:16:00.000+02:00

No sé, de vegades, fa por parlar de progressos personals. Fa por perquè penses que, d'aquí un temps (curt o llarg), t'adonis que de progrés res de res, que tot plegat ha sigut un miratge. Però, em sembla que cada vegada m'importa menys la meva timidesa. Sí, ja sé que això de "em sembla" sona estrany. Però és que ara crec això i no sé si demà o d'aquí una estona continuaré creient-ho. Sigui com sigui, això és el que em passa ara i, sobretot, començo a pensar que si la timidesa no t'inhabilita per la teva vida quotidiana no està tant malament. Clar que a mi m'ha portat molts problemes, però, potser i només potser, a mi m'està començant a deixar de portar problemes.

Tot i així, no goso dir res. Massa negativa? Potser sí. Però fins que no ho vegi clar, no ho dic gaire i més veient els canvis d'estat d'ànim dels últims dies (o setmanes, o mesos o anys)

Reflexions a 2/4 de 2 de la nit

2007-08-03T01:28:00.000+02:00

La fruita es pot trobar en 4 estats de maduració:

- Verda
- Apunt de madurar
- Madura
- Podrida

N'hi ha que passen directament de verdes a podrides, com tots ja sabem.

No tothom és capaç de veure quan està apunt de madurar, és més només alguns afortunats són capaços de percebre aquesta situació. Una fruita en aquest estadi, sovint, és desestimada per verda. Però no n'és pas de verda, no i només s'ha d'esperar una mica per poder-ne gaudir amb tota la seva esplendor. Quin gran moment!

Nota: No estic beguda ni he pres substàncies estupefaents, ni tant sols m'he pres un cafè o un té. Res de res.
Nota 2: Per el post no s'ha torturat a cap fruita ni és conseqüència d'haver vist massa vegades l'anunci aquell de la dona llegint esperant que les taronges estiguin madures per fer-ne suc.
Nota 3: Espera. Tampoc té connotacions sexuals

Carrer de l'Amor

2007-08-01T19:44:00.000+02:00

Sí, un altre post, què passa?

Estava caminant per un carrer. Hauria de dir un carrerot. No gaire ample, sense cap atractiu especial, amb una casa (antiga fàbrica?) que en el seu temps devia goig, però que ara fa més aviat pena, com una dona que de jove era molt guapa, però que no ha sabut envellir.
Arribo al final del carrer i em fixo amb el nom: Carrer de l'Amor. Evidentment, em fa gràcia i em pregunto en quin barri pot ser un carrer així, si al costat hi ha el carrer dels petons i una mica més enllà hi ha el carrer dels petons ben fets...
Res, que cadascú en tregui la seves conclusions.

Sensible

2007-08-01T12:26:00.000+02:00

No hauria d'escriure tants posts, segur que és símptoma d'alguna cosa que no rutlla, no rutlla en mi, però mira...

Tots tenim coses de la nostra vida que fan mal. Normalment, vas fent, no te n'adones. Però avui, tinc el dia sensible (no, no és el síndrome premenstrual). Ara mateix estava endreçant i he trobat una cosa que m'ha fet plorar.

No sé, és estrany, però això em fa sentir més en contacte amb mi mateixa. Suposo que és que m'adono que normalment faig com si algunes coses no hi fossin, és pura supervivència, tots ho fem. Però, de vegades, cal adonar-se de què hi ha i fer-te un fart de plorar si cal o emprenyar-te o dir no hi ha dret!

Buf! Espero deixar de fer aquests posts aviat i, sobretot, m'agradaria que en aquests posts, també, em sentís en contacte amb mi mateixa (Tot plegat comença a semblar massa pseudoprofund, plego)
PS a les 14:43 (sí, exactament a aquesta hora, però quan acabi d'escriure'l ja serà més tard): Una confessió estranya em sento bé amb mi mateixa :S Qui ho entengui que m'ho expliqui perquè jo no ho entenc pas.

No sé quin títol posar-li

2007-08-01T01:36:00.000+02:00

Tot és... tot resulta tant complicat, de vegades. La sortida, la sortida no saps com trobar-la i el que et fa por, el que et fa més por de tot ets tu mateixa. Les teves pròpies reaccions, no saber fer front a tots els petits entrebancs i, sobretot, ser incapaç de trobar estones de felicitat.
Tot plegat hauria de ser més senzill, hi hauria d'haver qui t'abracés quan et sents sola,... Bah! Res, home, res. No es pot demanar tant a una persona. Estic trista, tinc calor i estic tipa de no estar bé enlloc ni amb ningú. Tipa. Voldria plorar, però es veu que les llàgrimes es resisteixen.

Clar que, ara que estic escrivint tot això m'adono que és fals, que tenia ganes, necessitat o com n'hi vulguis dir de posar-me dramàtica. Un llibre amb massa morts i massa suïcidis. He vist el que provoca en una família un suïcidi. Sempre recordaré a la meva amiga amb 11 anys escrivint i tornant a escriure el nom del seu germà. I després... no, no ho puc explicar. Massa tragèdies per una sola família. I jo era allà, és difícil ser l'amiga d'una persona que li han passat tantes coses, tantes desgràcies... No gosava explicar-li les meves coses a la meva amiga, ja tenia prou amb el que ella tenia, oi? Era cert, però em vaig acostumar a no explicar. De vegades, em sento malament per criticar-la: amb tot el que ella ha passat! Jo no ho hauria suportat, ja us ho dic, no hauria pogut, no sóc tant forta com ella.
N'estic tipa! Vull ser feliç, vull que tots ho siguem, encara que, ara, em faci vergonya escriure aquesta paraula. Em sembla que vull això, però a certa distància d'ella. Sóc desconsiderada i egoista. Ni tant sols és d'això del que volia parlar. Ni tant sols sé del que parlo. Voldria que algú m'hagués salvat i no haver de fer-ho ara tot jo sola. Però me'n sortiré, no tinc altra opció.